Dos galls en un galliner, no pot ser – Josep M. Carreras

D

Sabíem que el procés d’independència seria difícil i complicat, però no entrava en la imaginació de ningú que les dificultats vinguessin al final i per culpa dels nostres polítics. ¿No n’hi ha prou amb els pals a les rodes que ens posen a Madrid? Allà es deuen estar fregant les mans de satisfacció en veure la manca d’acord entre els polítics catalans. “¿Veieu com ja ho dèiem que això no aniria endavant?”
No s’adonen els senyors Mas i Junqueras que estan portant a terme la tàctica del “divideix i venceràs”? La gent està perplexa, desorientada, i en alguns ja comença a aflorar la desil·lusió. El globus que havia costat tant d’enlairar ara s’està desinflant i pot petar com una bombolla de sabó. A veure, pensem amb serenitat: ¿Què és més important, la independència per la qual tots clamem o bé el fet de fer unes eleccions ara o més endavant? ¿Anar-hi en una llista única o bé separats?
Els polítics favorables al dret a decidir deuen donar per fet que la independència és ja una realitat; però estem encara molt lluny d’aconseguir-la. I no hi arribarem si abans no hi ha hagut un reconeixement internacional. ¿Com l’aconseguirem aquest reconeixement? Només d’una manera, perquè no és que els estats de la Unió Europea tinguin precisament bona disposició per acceptar la independència de Catalunya. Només ho faran si s’adonen que és un clam general, una exigència de tot un poble. Per això, el pitjor que podem fer en aquestes circumstàncies és tirar-nos pedres a la pròpia teulada. I en aquest sentit, l’espectacle que estan donant els polítics és lamentable i de conseqüències imprevisibles.
La gent comença a estar cansada de tanta parafernàlia i politiqueig de curta volada. Volem solucions pràctiques, però aquestes no acaben d’arribar. Amb això no es fa altra cosa que incrementar el volum dels indecisos. En comptes de perdre el temps amb xerrameca, ara seria l’hora de dir com volem que sigui la Catalunya del futur, aquella Catalunya lliure de la qual tant s’omplen la boca. Però a l’hora de la veritat callen com a morts a l’hora d’explicar com cal arribar-hi. Precisament si volem una Catalunya independent és perquè la volem millor. Volem saber com funcionarà la sanitat, la justícia, l’educació, la seguretat, quines conseqüències es preveuen en el camp econòmic, com es pensa fer front a la crisi… De com s’expliqui tot plegat en depenen els resultats en una votació. Aquestes són les raons per les quals la gent creu que val la pena lluitar, no per saber si s’ha d’anar o no en una sola llista en les properes eleccions.
És imprescindible la unitat, però si hi ha dos programes contraposats i ningú cedeix, mai arribarem enlloc. Algú o altre ha de renunciar a alguna cosa i espero que els polítics tinguin prou seny per buscar els punts de contacte més que no pas treure pit per voler fer veure que són els més forts o que la raó està a la seva banda i són els altres els que van equivocats. Els ciutadans del carrer hem fet tot el que calia i més. Ara que no ens fallin ells.
Siguem clars. Per aquest camí correm el risc d’engegar-ho tot en orris, una situació que de cap manera ens podem permetre. Seria un daltabaix tan gran que no ens n’aixecaríem durant anys. Són molts esforços i moltes hores dedicades a una única finalitat. Veure ara que tot ha sigut inútil seria catastròfic.
Espero que la pausa d’aquests dies suposi una aturada per reflexionar i prendre decisions conjuntes tan aviat com sigui possible. Que l’any 2015 sigui l’any de la llibertat. Altrament, haurem fet tard.
Josep M. Carreras