“Donec perficiam”

38

El cap de setmana passat, l’ANC i el CDR del meu poble varen organitzar un “sopar groc” per aportar un gra de sorra a la caixa de resistència i ajudar a sufragar les despeses dels polítics empresonats o a l’exili. Malgrat que es va anunciar amb molts dies de temps, la resposta va superar les expectatives dels més optimistes. Un sopar previst inicialment per a un centenar de persones en menys d’una setmana va doblar aquesta xifra. D’altra banda, les aportacions d’empreses i comerços varen acabar d’arrodonir la recaptació final. Varen ser moltes les donacions gratuïtes de moltes entitats tant en espècie com en metàl·lic.

Si dic tot això és perquè, malgrat el que pugui semblar en el món de la política, la predisposició d’una gran majoria de gent resta intacta. Un exemple és el cas que acabo de comentar. Encara que la finalitat inicial era de caire crematístic, gràcies a la col·laboració de moltes persones vàrem poder-nos adonar de fins a quin punt és viu el sentiment de solidaritat. Especialment quan es tracta de fer front a unes injustícies que intenten imposar-se a partir de la prepotència i l’odi.

No sé si els polítics que són a la presó o a l’exili s’adonen de fins a quin punt estan cohesionant el poble de Catalunya a l’entorn d’una idea de país. Si de cop i volta els alliberessin probablement els moviments populars que els donen suport perdrien pistonada. Naturalment, no vull dir pas que desitgi la continuïtat del seu empresonament. Són persones preparades i les necessitem perquè posin en marxa altre cop aquest país que unes lleis injustes han col·lapsat. Però no es pot negar que aquesta situació injusta manté en tensió una part important de la població que altrament es quedaria a casa o no s’interessaria per qüestions “polítiques”. Una prova n’és també la constància de les reivindicacions que no defalleixen. Deu ser per això que la proliferació de llaços grocs arreu del país posa tan nerviosos els adversaris. Saben que darrere de cada llaç hi ha moltes persones que reclamen el reconeixement d’uns drets.

Tant els polítics d’ací com els d’allà han de ser conscients del potencial que representa mantenir captius uns representants del poble de Catalunya, escollits democràticament i empresonats per intentar ser fidels al mandat del poble que els va escollir. Ara mateix, molts els consideren gairebé com herois, víctimes d’un poder injust basat exclusivament en la força. Si els que detenten aquest poder creuen que així poden resoldre el problema, van ben equivocats. Només es resoldrà quan de veritat hi hagi voluntat de trobar-hi una solució. I aquesta no pot basar-se mai en la derrota. Per la força es pot sotmetre, però mai es poden fer callar els sentiments. Al contrari, com més dur és el càstig, més fort és l’esperit de revolta. Som un poble que lluita per la seva llibertat des de fa segles i persistirem el temps que faci falta. “Donec perficiam”. Fins aconseguir-ho era el lema de la guàrdia reial catalana de 1714 que ara hem tornat a fer nostre.

Josep M. Carreras