Quan jo era petit, a l’estiu m’agradava anar a l’era de l’avi durant el temps del batre. Mentre els grans treballaven de sol a sol, els petits gaudíem rebolcant-nos per la palla o caçant sargantanes pels marges. A mi m’atreia de manera especial la presència de la mula. Aleshores es batia encara a potes i l’animal es passava tot el matí donant voltes en cercle per fer caure el gra de les espigues. M’agradava pensar que si fos un cavall, jo el muntaria i aniríem a córrer món. Però no. Era una mula i la tenien allà lligada; en realitat gairebé no es movia de lloc. A més, tenia la visió limitada per les orelleres que no li permetien veure-hi més enllà.
Aquell món ha passat a la història. Però hi ha persones que semblen voler-se mantenir en les condicions d’aquelles mules. Tenen una visió monolítica de la societat, incapaços d’acceptar que es pot conviure amb altres formes de pensar. Tenia raó Machado quan deia de Castella: “Ayer dominadora,/ envuelta en sus harapos,/ desprecia cuanto ignora”. I quan els que adopten aquesta actitud són polítics, persones públiques amb responsabilitats de govern, em cau la cara de vergonya. No es tracta només d’ignorar la veritat sinó que sovint la tergiversen. Tergiversar la veritat és mentir, però si a més es fa menyspreant l’adversari, és que no han entès res de res.
Recordeu els comentaris referents al 9N del 2014? No paraven de fer-ne burla dient que allò era “una pantomima, una costellada, una pallassada”. Doncs ara resulta que aquella “costellada” s’ha convertit en el problema més important per al govern espanyol (Mariano dixit). Però no mouen un dit per resoldre’l. Incapaços de reconèixer la realitat, amb la mateixa prepotència que els dóna el poder porten als tribunals l’expresident de la Generalitat, dues conselleres i el portaveu del Govern. Déu n’hi do per ser una costellada!
Aquests caps de fusta no escarmenten. La compareixença del president i dos consellers de la Generalitat al Parlament europeu ha estat menystinguda i titllada de “tertúlia de cafè”. Garcia Albiol ha demostrat ser molt curt de gambals en afirmar al Senat que les 300 persones que hi assistiren eren “amiguets, la majoria d’ells subvencionats”. Però no devia ser tant una tertúlia de cafè quan l’eurodiputat del PP González Pons ha enviat una carta personal a tots els membres del seu grup demanant-los “també com amic” que no hi assistissin.
Davant la prestància dels tres representants del govern català que – ells sí – han parlat “clar i català”, actituds com aquestes no fan més que deixar en ridícul els promotors d’aquestes bajanades. Ells, però, no se n’adonen, perquè és ben veritat que “d’on no n’hi ha, no en pot rajar” .
Josep M. Carreras
