Sovint veiem perills imaginaris. La nostra ment es nodreix d’informacions amb arrels profundes en el passat. El desconegut espanta, en lloc de cridar la curiositat. La gent d’altres ètnies i llengües desperta prevencions. També els diferents. Els que no són del l’entorn. Els desconeguts. Els que vesteixen o es pentinen diferent. Els que no pensen com nosaltres. Els que tenen sensibilitats que la majoria no és capaç de captar. Potser només pors, però acaben sent salvaguardes que aïllen i l’avantsala de l’enfrontament.
Avui hi ha molts diferents que viuen en la mateixa ciutat, estudien en les mateixes escoles, treballen en els mateixos centres i freqüenten els mateixos llocs d’esbarjo. Per això cal anteposar la raó i l’anàlisi, a allò que alerta l’inconscient. No podem rebutjar els altres pensant que estem defensant-nos de forma preventiva. Mai hi haurà inclusió ni comprensió, forçant els altres a renunciar a ser qui són. Integrar-se o no en un col·lectiu és de lliure elecció. Mai funciona si és forçada. Ha de ser fruit del coneixement i l’acceptació. Perquè tothom té la seva història i les seves arrels. I això no els fa ni millors, ni pitjors. Només diferents. Cal allunyar-se dels conceptes que donen una visió esbiaixada i limitant. També dels que veuen les potencialitats i anhels de l’ésser humà, però obliden que vivim en un món compartit, que és de tots i de ningú. Aconseguir valdre’s per un mateix no és una xacra social. Ni una forma d’alienació, de servitud i de destrucció de la vida personal i comunitària. Però no tothom pot. No podem oblidar que l’essència de l’ésser humà rau en la diversitat i en el respecte. En la llibertat i en l’afany de poder desprendre’s de totes les servituds i cadenes no volgudes. No s’ha de construir una societat poruga i malalta, sinó un entramat cívic on tothom pugui desenvolupar les seves potencialitats.
No som tots som iguals. Ni estem dins la normalitat. Entendre que no s’ha de treure un peix de l’aigua pensant que s’ofega, perquè ell sols viu en un altre ambient. Deixem de classificar. Cal treure els estigmes i les obligacions que limiten. Evitar socialitzar estereotips prefabricats que comporten intolerància a les diferències. Tothom té el seu propi camí. La cerca del benefici econòmic o l’espiritualitat més extrema són decisions personals. I sovint vénen barrejades, perquè no hi i dividus unidireccionals. Som complexos.
Deixem que cadascú desenvolupi les seves potencialitats. Tan important són les matemàtiques com la dansa. Cadascú ha de trobar el seu camí. No cal demanar als peixos que sàpiguen enfilar-se als arbres. Siguem valents. Hem de conviure en la diferència. És més difícil i porta més feina. Però el resultat serà millor. I cal començar a l’escola. I no deixar de fer-ho mai.
Pere Prat, empresari
