Diferències

0

Soraya Sáenz de Santamaria, al conèixer la decisió d’Artur Mas de convocar les eleccions, va desqualificar-lo dient que s’amagava “passant la decisió al poble en lloc d’assumir les seves responsabilitats”. És un visió de l’estat. Però en puritat democràtica un representant del poble ha de tenir un mandat explícit per actuar. No tenir-lo és el que va motivar que el president Mas no s’amagués darrere una majoria parlamentària per plantejar una ruptura amb Espanya. I aquesta és la gran diferència entre ambdós “representants”. Mentre la vicepresidenta de l’estat creu que ha rebut un llegat que pot portar a fer i desfer sense altre tràmit que el parlamentari, el president de la Generalitat vol ser-ho de tots els catalans i ha triat un camí democràtic per aquesta decisió tan transcendent. Segurament les diferències van més enllà. Són també culturals i de formació. I no ens referim a l’acadèmica. Una ho fa des del poder, però amb la certesa de que, malgrat no dominar la situació, sempre té el recurs de la força que exerceix amb amenaces i desqualificacions. L’altre sap que els poders mai són il·limitats. Que hi ha barreres no formals que requereixen diàleg i respecte. I que, faci el que faci, haurà d’afrontar les conseqüències perquè mai anirà bé per a tothom i sempre hi haurà els qui esperen qualsevol relliscada per tirar-se al damunt. A Madrid, Artur Mas ja va advertir que conduiria el mandat rebut l’Onze de Setembre. El mateix rei admetia que s’hauria d’estar cec per no adonar-se de la gravetat de la situació. Al Parlament, el president de Catalunya va detallar un full de ruta. Alguns li reclamen encara dades i aclariments com si el dret a decidir sols depengués de la seva voluntat. Obliden que la decisió està a les mans dels catalans i no dels poders fàctics i polítics espanyols. Ara és l’hora del poble. I ací tenim una nova gran diferència. Un ciutadà no és un súbdit sense coneixements a qui cal tutelar. Sap que ha de prendre les seves decisions i assumir-ne les conseqüències. Per això cal el debat. Sense por, pensar, discutir i decidir conscientment. En això el país es juga el seu futur. Res tornarà a ser igual. Catalunya pot ser un país independent, federal o una regió d’Espanya. I no es pot minimitzar el que ve al darrera. Ser o no ser i la sort de les generacions futures. Avui Espanya és aquella Castella de la reina Isabel. Per això les eleccions del 25N són de gran transcendència. Qui no entengui aquest moment històric i segueixi parlant de política de partit, és que no veu que està servint a uns interessos ben clars. Els que parlen de crisi, de les misèries socials i de les retallades no s’adonen que això hi continuarà sent sigui quin sigui el resultat. Els que mirin els protagonismes individuals només veuen la mesquinesa de l’interès propi i no la grandesa del moment. Ara el President de Catalunya no és el cap de CiU. El moment depassa el camp de la política convencional. La renúncia a tornar-se a presentar, “un cop s’assoleixi l’objectiu nacional que el poble decideixi” demostra una voluntat. Som els ciutadans qui ens pronunciarem per la independència, o pel federalisme, o per l’acceptació de qualsevol imposició de Madrid. És hora de la responsabilitat. De que tothom faci les seves reflexions i actuï de manera responsable, sabent que s’està decidint no sols el que som avui, sinó el que seran probablement els nostres fills i néts. Ara és el moment de fer política de debò. De la que els pobles s’enorgulleixen de fer. De saber connectar amb els interessos i valors de la majoria de la població, cansada de les misèries partidistes i de viure sota el menyspreu dels que ens veuen diferents i només moguts pel diner. És hora de crear un futur de justícia i llibertat. No fa tant, molts es queixaven dels “mercats” sense cara i dels que s’autodenominen líders, però que només volen conduir-nos com a ramat. Entre altres coses, també és el moment de veure si volem el tarannà de governs autoritaris, que els seus arguments són sols l’estaca o preferim els que cerquen democràticament el suport popular. Pere Escolà