Dia de Difunts

39

JOSEP M. CARRERAS opinió - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.CatTinc uns amics que varen tenir l’ocurrència de casar-se el Dia de Difunts. No podien esperar més perquè ella acabava d’arribar de París on vivia i ell li va enviar una única carta dient-li que tornés. Dit i fet. Un casament d’aquells “de xiruca” (un vell xalet de la Floresta), amb pà amb tomàquet i truites com a festí de noces. Però els ha anat prou bé, perquè ja he perdut el compte dels anys que porten junts. Amb els temps que corren, aviat els podran inscriure al Guinness.

A vegades fem broma d’aquestes circumstàncies, i algú m’ho contradiurà però a vegades tinc la impressió que en aquells inicis dels anys 70 els joves es casaven més “enamorats”. M’explico. Estic segur que els joves que es posen a viure junts (ja no dic casar-se) ho fan perquè s’estimen. Però en el fons del fons potser no descarten d’entrada allò de “i si no funciona, cadascú per ell”. Amb la mateixa facilitat que es fa un compromís, pot desfer-se i ja és molt si és de mutu acord.

dia-difunts-opinio-josep-carreras-veuanoiaNo vull jutjar res ni ningú, però avui ja no compta la frase “fins que la mort us separi”: Cada època té la seva circumstància i precisament si avui es desfan les parelles amb molta més facilitat és precisament perquè els joves estan molt més preparats per afrontar la vida en solitari. Ja no serveix l’esquema tradicional de l’home treballador i la dona mestressa de casa. Ara són molts els homes que freguen plats, escombren o cuinen; les dones treballen i
algunes ocupen càrrecs importants en les empreses; als anys de la meva adolescència
era impensable. També en això la societat ha canviat valors i rols. La vida s’expressa
avui de moltes altres formes. Però si la unió de dues persones és font de vida, la mort
és la separació, més o menys acceptada però sempre traumàtica. Hi ha coses que possiblement no canviaran mai, com el moment d’haver-se d’enfrontar al fet ineludible
de la mort d’una persona estimada. Intentar esbrinar el perquè ens enfronta amb la transcendència, una gran pregunta sense resposta. Per això, des dels temps més remots, les diverses cultures han intentat, ni que sigui esporàdicament, restablir aquesta unió. Cada any per aquestes dates els cementiris s’omplen de visitants i es converteixen en autèntics jardins de flors i de records. Seria interessant saber si segueix sent vàlida la frase llatina: “fortis ut mors dilectio”, l’amor és més fort que la mort. Potser allò que cerquem sense saber-ho és el nostre propi consol, l’enyorança, la tristor de l’absència. Em va colpir una frase d’un home davant el nínxol de la persona estimada: “No és aquí. Aquí només hi ha els seus ossos. Viurà sempre en el meu cor fins que em mori”. Sant Agustí, quan parla de la mort de la seva mare, diu que possiblement allò que fem en memòria dels difunts en realitat ho fem per a la nostra pròpia consolació.

Josep M. Carreras