Després de l’11S – Josep M. Carreras

D

Des del moment en què vaig enfilar la A-2 per anar a Barcelona, ja vaig adonar-me que la faríem grossa. Com en anys anteriors, per altra banda. Cotxes i busos plens de gent amb estelades; al Bruc una multitud –he de dir-ho així- motoritzada. Eren centenars, quasi tots fent voleiar estelades; la gent que des dels ponts de l’autovia saludava els passants, el bloqueig per entrar a la Diagonal… Tota una festa.
No entenc que hi hagi persones que creguin que tot aquest moviment és cosa del president Mas i quatre il·luminats. Així ho volen fer veure el govern de Madrid i la seva premsa. No és que no ho vegin, és que no els convé admetre que és la voluntat de tot un poble la que surt al carrer per reclamar un estat propi. Cap govern pretesament democràtic podria admetre que va contra la voluntat del poble. És més fàcil atacar unes persones concretes com a responsables de la situació. Per això també ja tenen preparat un dossier desacreditant el president i ara només els falta decidir el moment més adient per publicar-lo.
Si no hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir ni pitjor cec que el qui no hi vol veure, encara que treguin a la llum els draps bruts –si és que hi són- això no alterarà la voluntat de dos milions de persones. Ja varen fracassar amb el cas Pujol, quan creien que aquest fet desinflaria l’independentisme. No s’adonen de la singularitat del cas català, en què no han estat els polítics els promotors del moviment, sinó que ha estat la societat civil la que els ha empès.
Sense la força d’aquesta societat l’independentisme hauria quedat fixat en l’àmbit polític i parlamentari, on es trobava fa tan sols cinc anys. Però en tot el país han estat milers de persones les que voluntàriament, traient temps de les seves estones lliures, dedicant-hi hores i diners, han creat una xarxa que ens ha deixat corpresos als mateixos que hi hem participat. Perquè organitzar actes com els de la Meridiana suposa un esforç titànic i una voluntat incommovible d’anar endavant passi el que passi. Un poble que és capaç de dur a terme actes com les darreres Diades, amb una organització impecable, civilitzadament –ni una paperera trencada- i pacíficament, és capaç de tot.
L’estat català no s’ha muntat des dels despatxos dels polítics. Això, en tot cas, vindrà després. El futur de la nova Catalunya s’està bastint des del carrer, a partir d’un moviment de masses que s’ha mostrat imparable malgrat les difamacions i les amenaces. En última instància, hem de dir que els catalans hem perdut la por i volem administrar els recursos de casa nostra. Som propietaris i no llogaters.
És cert que no ho tenim guanyat i caldrà veure què passa a partir del 27-S. És un afer que afecta tots els catalans i de rebot els ciutadans de l’estat espanyol. Una cosa és evident: no podem continuar com fins ara. En cas d’una victòria del Sí, començarà una llarga etapa per posar en marxa les estructures d’estat. Una victòria del No suposaria un empitjorament (si és po2ssible anar pitjor) de la situació. Vist l’afany recentralitzador del govern, ja podríem despedir-nos no només del dret a autogovernar-nos sinó de la mateixa autonomia. I no diguem dels recursos per fer de Catalunya un país modern i productiu. Si fins ara ja hi han posat tants obstacles en tots els camps, passaríem a ser poc més que una colònia, com ja no s’estan d’afirmar alguns barons del PP.
Però hem demostrat que tenim la força suficient per continuar endavant. És un procés imparable. Si no ens en sortim ara, tardarem molts anys a tenir les condicions adequades, però ho tornaríem a intentar. I si no nosaltres, en gaudirien els nostres fills. Però no vull esperar tant. Vista la força de la Diada, estic convençut que ens en sortirem.
Josep M. Carreras