Desobediència activa, resistència passiva

30

Aquests dies amb tot el que està passant a Catalunya sento moltes veus contràries a la unilateralitat i la desobediència civil, considerant-les culpables de la situació actual. Aquestes persones pensen que amb la majoria absoluta del Parlament no s’havien d’haver aprovat les lleis del 6 i 7 de setembre. Discrepo i en donaré els meus motius.

Quan es tracta de minories o majories sense poder efectiu que veuen constantment negats els seus drets en base a normes jurídiques manifestament injustes no queda altre via, descartada l’acció violenta, que la desobediència civil i en la història en tenim múltiples exemples: les sufragistes de principis del segle XX van desobeir unes lleis que els hi negaven el dret de vot; la gent de color als Estats Units van desobeir les lleis que permetien la segregació racial; Mahatma Gandhi i els seus seguidors van desobeir les lleis que gravaven amb impostos la producció de sal índia en lluita contra l’imperi colonial britànic. En tots els casos, en una fase inicial, els dits desobedients van acabar a la presó. Qui ostenta el poder, enlloc de negociar i dialogar aplica la repressió pensant que així acabarà amb el problema. L’Estat espanyol està en aquest estadi. Pensa que la manera d’acabar amb la voluntat de dos milions i escaig de persones és aquesta. Empresonant els seus líders polítics. Enlloc d’aplicar el dret polític i constitucional, apliquen la justícia criminal.

És veritat que les normes del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre de 2017 van ser il·legals si entenem com a tals que van ser contraris a la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia, però van ser ajustats al Dret Internacional, similars a casos en que nacions oprimides han aconseguit esdevenir Estats i ser membres de la Comunitat Internacional. El Parlament de Catalunya tenia un mandat del poble, amb majoria suficient per poder iniciar un procés constituent i convalidar-lo amb un referèndum posterior. Els que neguen això no accepten el funcionament democràtic de la societat ni accepten que Catalunya sigui una nació ni que sigui subjecte polític. Aquesta és la clau. Mantenen una minoria oprimida: la nació catalana. Si els anomenats constitucionalistes de veritat fossin demòcrates tal com diuen forçarien, haurien de forçar, exigirien, haurien d’exigir al Govern espanyol que s’assentés a la taula a negociar un referèndum sobre la independència amb totes les garanties. Però és clar, si Ciudadanos, PP, PSC i Podemos ho fossin ja no seria Espanya…