“Descobreix Igualada i més…”

889

Carmel·la Planell
Filòloga, historiadora i fotògrafa

Atesa la bona acollida fa un temps de la pàgina -inicialment adreçada als estudiants- “Descobreix Igualada i més…”; ara, des de les pàgines digitals de La Veu, em proposo de fer una reedició dels capítols publicats en el ben entès de contribuir a redescobrir un estimable document històric sobre la nostra ciutat. Gràcies a tothom per la vostra deferència.

La plaça de l’Ajuntament
L’actual plaça de l’Ajuntament, després d’algunes modificacions, ocupa l’espai de les antigues plaça Nova i plaça del Blat. El seu origen és de mitjan segle XIV, i els noms feien referència a les reformes d’una plaça nova i a un magatzem de venda de gra de blat; que estaven separades per unes quantes cases obertes a dos carrers: el de Els Quatre Cantons i el de El Born.

D’aquella època data la magnífica porxada al voltant de quasi tota la plaça, formada per una successió d’arcs que feien d’aixopluc i de suport dels primers pisos d’alguns edificis. Posteriorment, a principis del segle XX, aquella illa de vivendes del mig de la plaça va ser enderrocada per a l’edificació d’un mercat cobert destinat als aliments frescos. La importància d’aquesta obra dels arquitectes Pau Salvat i Espasa i Isidre Gili i Moncunill era la seva forma octogonal d’estètica modernista, amb una ferma estructura de ferro i una bonica decoració de rajoles i de forja.

Mig segle més tard, aquesta estructura -anomenada “La Pajarera”- va anar a terra amb la finalitat de deixar la plaça oberta a un mercat setmanal a l’aire lliure i, també, als festeigs de la ciutat. Amb tot, al centre de la plaça, al cap d’un temps s’hi va construir una font lluminosa, de pocs anys de vida.

Com a nota curiosa, per circumstàncies de la història, la plaça dels nostres dies ha rebut diverses denominacions, com: Plaça Major, per allà el segle XVII; Plaça de la Constitució, per la Constitució de Cadis de 1812; Plaça de la República, amb motiu de la proclamació de la República, a l’any 1931; i, des de 1939 fins a 1980, durant tota la Dictadura i més, va ser anomenada “Plaza del Generalísimo”.

Evidentment, l’edifici més important és l’Ajuntament, una realització d’estil neoclàssic de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, del 1883. El projecte, sobre un cos senzill, no amaga una certa grandiositat gràcies a l’enorme balconada del primer pis i als pilars que senyalen l’esveltesa de les dues plantes de l’edifici; i, a dalt de tot, al centre, llueix l’escut de la ciutat. A l’interior, una escalinata i les diferents dependències de la planta principal -amb el vestíbul, el despatx de l’Alcalde, la sala de comunicacions i el Saló de Sessions- li han concedit fins fa ben poc un aire força majestuós. Però, amb la darrera reforma, predomina una estètica funcional, capaç d’adaptar l’edifici a les necessitats del moment.

 

Per últim, a més de la bona planta de tots els edificis, testimoni de l’arquitectura popular; cal esmentar l’interès de la façana neoclàssica del número 10, de Pau Riera i Galtés o els diferents esgrafiats de les finques 8 i 12, aquest últim obra del decorador Josep Vilanova i Lluch. Al costat d’aquestes finques i unes altres, obertes directament a la plaça o bé sustentades damunt les sòlides porxades, una successió d’establiments comercials i de restauració han contribuït amb escreix, juntament amb el propi veïnatge, a augmentar el pols vital d’aquest enclavament: l’autèntic cor de la ciutat.