Desallotjament del Casal – Pere Escolà

56

Molt enrenou. Moltes pancartes. Molta gent vinguda de fora. Expectació. Però el divendres passat, no es va produir aquell anunciat desallotjament dels ‘Okupes’ del Casal d’Igualada. L’Espai pels Somnis, continua a les instal·lacions que havia reivindicat com un Casal per a Joves. S’ha evitat, de moment, la imatge dels mossos enfrontant-se amb gent que havia vingut a defensar les “seves conquestes”. S’hi van congregar prop de dues-centes persones. Però la majoria que no eren ni d’Igualada, ni tan sols de la comarca. El secretari judicial, va parlar amb l’advocat que els representava i se’n va anar. “Ha guanyat la joventut d’Igualada” deia eufòric el representant del col·lectiu.
Estem tan acostumats a les manipulacions, que aquests missatges ja ningú sap com interpretar-los. Patim la poca seriositat de les institucions i la parafernàlia mentidera de tots plegats. És el menys que es pot dir, després de dos anys i mig d’ocupació. De veure què s’hi ha fet en aquest temps. I en què s’ha convertit aquell missatge inicial. De saber els noms dels que hi ha al capdavant. D’adonar-se de les entitats, grups i colles que ho freqüenten. Si la justificació era gaudir d’espais per als joves igualadins, està clar que alguns han aconseguit tenir-ne molt, però que en saben molt poc de gestionar-lo. Si era per denunciar que no n’hi havia lloc per als joves, ara ja no té cap justificació, perquè l’Ajuntament va proposar un nou equipament – Cal Badia – que es va rebutjar i està esperant posar-se en marxa. Gairebé dos anys i mig després de l’ocupació, els col·lectius que desenvolupen la seva activitat al Casal d’Igualada no només no ha augmentat, sinó que s’ha reduït. Ara s’hi alberguen agrupacions transversals i de partits. I de pluralitat poca. La uniformitat ideològica és força evident. A Igualada tothom diu que és on s’hi aixopluga la PAH, la CUP i Arran.
La victòria que l’Espai pels Somnis reivindica, no sembla doncs que tingui res a veure amb les instal·lacions juvenils. Només cal mirar les pancartes encara penjades i haver escoltat les proclames dels qui el darrer divendres es concentraren al Passeig. És un pols d’un moviment ocupa. I que d’ara en endavant Igualada haurà de comptar amb ells. Perquè han vingut per quedar-s’hi. Aprofitant l’estat d’unes edificacions i terrenys propietat de les parròquies d’Igualada – que havien estat anys abans llocs oberts a moltes activitats, juvenils i de tota mena – es va fer una crida emocional per apoderar-se d’aquest espai és privat. Hauria estat diferent si haguessin demanat revitalitzar-ne l’ús, però es va fer per la força i es pensa defensar d’igual manera. I quan ara es parla de “negociar”, sembla que simplement s’hagin d’acceptar els fets consumats. Tothom s’hauria de preguntar sobre la idoneïtat del com i del per què de totes les actuacions fetes per uns i altres.
Són moltes les propietats privades d’Igualada que avui s’estan degradant. Portes i finestres tapiades per evitar l’entrada de gent que no té respecte pel que és dels altres. Malament si en totes s’han de permetre situacions d’aquesta mena. Alguns justifiquen els ocupes al·legant actuacions difícilment justificables. Altres demanen les intervencions urbanístiques encallades des fa anys. Hi ha barris sencers com el Rec i moltes fàbriques tancades. També pisos desocupats. Si s’obre la veda, els caçadors surten a la cerca de peces a posar-se al sarró. Segurament en un futur els jutjats faran la seva feina. Però les contradiccions generades no s’acabaran. Ja no es tracta només d’un desallotjament. Ni de la joventut. Estem parlant de quelcom més. Per uns Espai pels somnis. Per altres potser un malson.
Pere Escolà