Tot just fa un mes parlàvem de la forta càrrega simbòlica del terme exterior, i ves per on el sempre diligent TC no va trigar gens a fer de les seves. La gràcia de la resposta de la Generalitat no és tant el joc de mans (que també: s’han limitat a canviar l’ordre dels concepte, i ja se sap que l’ordre dels factors…), sinó la cohabitació de dos mots tan representatius com el primer i l’últim de la tirallonga. Representatius de dos móns o moments històrics que segons com marquen un tombant d’època.
Afer és un substantiu molt i molt antic (està documentat al segle XIII), i en la vida moderna va associat indefectiblement als ministeris o conselleries d’exteriors. ‘Ministre d’Afers Exteriors’ (de vegades també ‘assumptes’), un clàssic de telenotícies. De fet els afers s’han polititzat tant que el significat de ‘negoci o transacció comercial’ gairebé s’ha extingit, i desgraciadament també un ús figurat que fins fa una generació estava molt en voga: el de flirt o embolic amorós. “Té un afer amb la veïna” era una expressió ben habitual. I encara que potser la vam copiar del francès affaire, a causa de la influència del cinema d’aquest país a la segona meitat del XX, podria ser molt més antic. L’Alcover Moll ja el recull, i a més el defineix de manera força més directa: comerç carnal. Guaiteu quin exemple més bonic de la crònica de Desclot: “Yo sé que’l rey ha affer ab aytal dona, e que la’s fa venir en aytal castell”.
Per la seva banda, transparència és un tòtem del segle XXI, un d’aquests mots imposats per la post-correcció política que a còpia d’esbombar-los han anat perdent sentit (com sostenible o transversal). És clar que això no vol dir que sigui nou. Abans de la buidor purament d’aparador que impera ara, una transparència era una roba molt apreciada pels senyors (us recordeu quan encara ens escandalitzàvem per segons quines vestimentes i les mares renyaven les filles perquè una brusa “transparentava”?). Doncs la gràcia d’aquest terme és que, malgrat l’esclat actual, prové d’un altre igual d’antic, el verb parer, documentat ni més ni menys que el 1242. Parer vol dir ‘semblar’ (sí, com el castellà parecer), i potser per aquest motiu l’ús verbal ha anat caient en desús fins al punt que molts principatins el consideren barbarisme. Al País Valencià i les Illes no, perquè és mot ben viu, inclòs el participi paregut que fa saltar el miocardi a tants correctors amateurs. A mi el que me’l faria saltar, més aviat, fóra una conselleria amb un nom tan contradictori com ara ‘Afers transparents’. I no vull donar idees.
PAU VIDAL
