“Per a Almúnia el referèndum és el regal més gran a la demagògia i el populisme”. Això diu El Punt Avui que va dir Joaquín Almunia, un dels pesos pesants del PSOE, l’home que substituí Felipe González com a secretari general i que ha estat president del Consell d’Europa. Els socialistes estan instal·lats en aquesta tesitura, la de tractar de demagogs els sobiranistes perquè no volen acceptar el joc de la Constitució; i diuen que als sobiranistes tot ens val per no buscar cap encaix amb Espanya. En canvi als socialistes catalans, els val tot allò que s’adreci a anar del bracet amb Espanya i que negui la nostra condició de subjecte polític, és a dir, el dret a l’autodeterminació de Catalunya, allò que amb solemnitat havien acordat el 1974, coincidint amb les esperances i aspiracions de tots els qui es volien considerar d’esquerres. Per a aquest home, Almúnia, i amb ell els socialistes catalans, la democràcia s’acaba on ells volen i no que siguin tots els ciutadans els qui ho decideixin democràticament.
En aquest marc, una manifestació o concentració a Barcelona en defensa de la Democràcia i dels càrrecs electes es pot considerar demagògica o redundant. Ho accepto, vull dir que accepto que algú segueixi aquesta “línia d’investigació”. Un servidor, tanmateix, defenso que anar a Barcelona un matí de diumenge, en resposta a la crida de l’ANC, ÒC i AMI, a manifestar-te no és fer el paperina sinó un acte de compromís; un acte més de la sèrie que va començar el 10 de juliol de 2010 a cop de Tribunal Constitucional i també, no ho oblidem, amb la màquina ben greixada per les Consultes populars com la d’Igualada del 25 d’abril de 2009 (com passa el temps!, i que lent va alhora!).
Sovint l’acusació de demagògia, en aquest cas des dels partits de la dreta, serveix per a tapar vergonyes indefensables que avergonyeixen els demòcrates; aquí em refereixo a l’acusació de demagògia contra els qui treballen per la Memòria històrica, la reparació de les víctimes, el reconeixement del represaliats de la Guerra Civil d’Espanya i de la dictadura del general Francisco Franco Bahamonde, amb l’anul·lació dels judicis sumaríssims (el de Companys, mai no l’han anul·lat!). Ells, en aquest cas “l’aparell de l’Estat”, allarguen la ignomínia del silenci vergonyant. Qui és, doncs, qui fa demagògia? Aquest dies -escric en dimarts- estem immersos en una gran campanya que no puc deixar d’entendre en clau demagògica. Em refereixo a l’episodi nacional del nomenament de l’ínclit Enric Millo com a delegat del govern d’Espanya a Catalunya. Potser ell vol pintar-ho de dialogant -ell, l’immarcescible Enric Millo- quan es refereix al govern d’Espanya a Catalunya; l’home, tot cofoi ens vol donar la lliçó que aquí sempre hi ha estat present el govern de l’Estat (gràcies!) i que ell serà la continuació de la seva predecessora -que també deu ser immarcescible, si més no pel semblant facial-, la tal i de Luna. El seu diàleg arribarà on calgui… bé, mentre tingui en compte els límits legals establerts. Vet ací l’amplitud del diàleg anunciat i la diferència amb la de Llanos.
Acabant aquest paper, a Madrid, quina pantomima!, el Congrés dels Diputats haurà avalat que s’investigui Francesc Homs; amb el vot favorable dels diputats del PSC. Què han de fer més per mostrar-se submissos als seus amos del PSOE? Com no s’adonen els d’Iceta de la magnitud de l’esvoranc que estan provocant davant els catalans? No n’hi ha prou amb els càstigs a José Zaragoza i Meritxell Borràs? Calia alinear-se amb els amics declarats de Catalunya per fer possible la investigació de Quico Homs per delictes de prevaricació i desobediència per haver organitzat el procés electoral del 9N? Que s’ho facin mirar!
Un altre ítem del panorama, per dir-ho finament, és el de la campanya continuada i augmentada dels unionistes disfressats de catalanistes, entenent per catalanisme la condició singular que tenim els catalans davant el món, això sí, amb la limitació de ser subjecte polític (vade retro!), una condició que, fins i tot, el defenestrat Pedro Sànchez ens ha reconegut post mortem; en aquesta direcció m’ha cridat l’atenció els moviments de la gent de l’ex-Unió Democràtica buscant punts d’acord amb socialistes: la fotografia de Miquel Iceta amb Ramon Espadaler i Duran i Lleida, de fa pocs dies en l’acte de presentació de Portes Obertes del Catalanisme, era allò que diuen tota una declaració de principis.
Per cert, els qui vam anar a Barcelona el diumenge 13 de novembre som conscients que haurem de “practicar més demagògia” per defensar els nostres càrrecs electes dels atacs de la “Judicatura” espanyola que poden afectar més de quatre-cents ajuntaments imputats per causes diverses… entre els quals els càrrecs de l’Ajuntament d’Igualada.
Francesc Ricart
