De l’esperança al frau

61

Es compleixen quaranta anys de la “Constitución Española” (l’anomeno sempre en castellà perquè ja fa anys que vaig descobrir que als catalans no ens representa.)

Aquesta llei bàsica de l’ordenament jurídic espanyol va ser aprovada com a alternativa i per acabar, amb les lleis franquistes o “Principios Fundamentales del Movimiento” que foren vigents a Espanya també durant quaranta anys.

Aquell desembre del 1978, els catalans vàrem voler –una vegada més- contribuir a la modernització i democratització d’Espanya, aportant dos diputats –Jordi Solé Tura i Miquel Roca Junyent- a la ponència constitucional i després, votant massivament en el referèndum del 6 de desembre que li donava legalitat.

En aquell moment cap partit estava del tot satisfet amb el text de la Constitución, però no teníem cap dubte que era un pas i l’esperança de deixar enrere la dictadura i ens posàvem en marxa cap a una societat democràtica. Ens agradés mes o menys, tots teníem clar que era un marc de convivència que permetia governar a qualsevol partit sense que les costures legals tenallessin les polítiques respectives.

Precisament aquesta polivalència és el que consideràvem el gran mèrit de la llei, ja que sense necessitat de modificar-la, en teoria, podrien governar des de la dreta a l’esquerra en tractar-se de la carta de drets i llibertats de tots els ciutadans.
Quan es va donar el Cop d’Estat del 23-F, no ens en vàrem adonar però a partir d’aquell moment, la lectura de la Constitución Española es va anar fent cada vegada més restrictiva i més parcial. Parcial en favor del sistema centralista i en contra dels territoris o, més ben dit, en contra dels ciutadans de Catalunya.

Aquella llei que no calia reformar per tirar endavant les polítiques de tota mena de governs, ha estat reformada en dues ocasions per donar més poder –i més diners- al sistema bancari. I s’ha fet en un despatx i sense cap mena de consulta als ciutadans.
Les coses han anat evolucionant en un sentit tan negatiu que avui, desembre del 2018, quaranta tres anys després de la mort de Franco, tornem a tenir presos polítics, mig govern de la Generalitat a l’exili, diputats elegits democràticament que no poden accedir al seu escó, artistes condemnats, les institucions democràtiques intervingudes i una premsa espanyola que és instrument de l’extrema dreta.

Parafrasejant Grouxo Marx, la Constitución Española arrencant des de la misèria de les lleis franquistes ha arribat a les mes altes cotes d’indignitat feixista.
Era una esperança i s’ha convertit en un frau.

Jaume Singla