De la societat de dret al “terror” – Jaume Descarrega

0

des foto-terror.jpg Aquests sis anys de crisi financera, ens han evidenciat que allò que tan pomposament anomenaven la societat de dret, era tan fals com un “duro sevillano”. Tota aquella quincalla de declaracions i discursos endolcits, s’ha dissolt a les primeres ventades del grop. Esglaia recordar com se’ls omplia la boca quan ens deien que amb l’esforç de tots davant d’hisenda, la pàtria s’ocuparia que res els manqués als que no podessin seguir la gran velocitat que el país sencer duia cap a les màximes cotes de benestar. I més quan veiem com han crescut les classes més necessitades, com estan, i com avancen cap a la misèria la gran majoria de classes mitjanes. Aquella gran velocitat o era per anar enrere o tot era traïdora mentida. La part més quantificable d’aquets efectes està present a diari en tots els mitjans, en forma d’estadístiques, nivells de pobresa, caiguda d’ingressos familiars, atur, etc. Però hi ha un efecte que no és quantificable estadísticament i per això no se’n parla. És el terror davant l’imprevist. Fins fa poc, per a la majoria de la gent de les classes mitjanes i treballadores, obrir la bústia de casa, era un acte reflex, que no els produïa cap pànic. No hi esperaven trobar cap drac que se’ls engolís. Avui això tan inofensiu com cercar la correspondència, s’ha convertit en un exercici de valents. Aquella caixeta ha passat a ser la caixa de Pandora. S’obre amb molt de compte. Perquè si hi ha un paperet enrivetat de groc, vol dir una notificació de passar per correus. Amb el cor encongit es mira el remitent, perquè si ve d’Hisenda, de l’ajuntament o qualsevol altra administració, és premonició de catàstrofe. Una nova llosa sobre l’economia mensual, en el millor dels casos, a la que haurem de fer front. I de pressa per allò del recàrrec. Si no hi ha la temuda notificació, es mira amb basarda si ens han arribat inesperades sorpreses en forma de cartes del banc. Passat aquest tràngol, es va als sobres de les “tarifades”. És a dir aquelles despeses que ja tenim en compte però que, des de fa un temps, també ens neguitegen amb consums estimats a l’alça i imports addicionals, perquè s’aplica alguna clàusula que era en la lletra petita i en la qual mai havíem reparat, perquè aquell venedor tan “amable” ens havia dit que tot hi era inclòs. Això sí, totes aquestes missives acaben sempre amb aquell to és taxatiu, o paga o…. En l’època franquista ens deien que la democràcia era allò que quan el timbre sonava a les cinc de la matinada et podies quedar tranquil al llit, perquè segur que era el “ lleter”. Potser democràcia també deu ser, poder obrir la bústia cada dia sense patir per trobar-hi una mala sorpresa. Perquè democràcia és també -i sobre tot- garantir els drets del poble, sense la por que qualsevol “poderós”, pot posar-te la bota al coll com feien els antics senyors feudals i durant les dictadures. Perquè també és tirania, que t’entrin a voluntat a casa teva -encara que sigui via “comunicació”- per robar-te la minsa collita que et queda després dels delmes i tributs, emparant-se en lleis fetes a mida pels amics dels que manen. I que per a més ironia, han estat elaborades per legisladors triats per nosaltres. Potser convindria desvetllar-se ja i no seguir veient les coses com ens les pinten sinó com realment són i obrar en conseqüència. Jaume Descarrega