Dachau, el primer referent de la massacre nazi…

440

La visita a aquest Camp de concentració és una implicació amb la història fora de tot dubte.

El 22 de març de 1933, pocs dies després del nomenament d’Adolf Hitler com a canceller del Reich, es va establir a prop del poble de Dachau, a escassos quilometres de Munic, un camp de concentració per a presoners polítics que també hauria de funcionar com a “escola de violència” de les a SS; un recinte que, de seguida, serviria d’arquetip per a la resta de camps de construcció prevista pel règim.

El domini sobre aquest camp per part de les SS va propiciar que durant els seus dotze anys d’existència s’ampliés en uns altres cent quaranta subcamps que possibilitarien la reclusió de més de dues-centes mil persones procedents de tot Europa, totes elles víctimes d’una brutal persecució per motius polítics, racistes i xenòfobs; dels quals, gairebé un de cada cinc presoners perdria la vida en aquest indret, fins al 29 d’abril de 1945, la data de l’alliberament del camp per part de les tropes nord-americans. Posteriorment, l’ús a què va ser destinat tot aquest complex va ser força distint: de primer, entre el 1945 i el 1948, l’exèrcit dels Estats Units hi va recloure a funcionaris del NSDAP i a membres de la SS; seguidament, fins al 1964, va ser l’allotjament d’un gran nombre de refugiats i d’apàtrides. Finalment, a proposta de molts dels supervivents, va ser creat el Comitè Internacional de Dachau, que conjuntament amb l’Estat Lliure de Baviera, va rebre el suficient suport per a la creació a l’any 1965 del Monument Commemoratiu del Camp de Concentració de Dachau; esdevingut recentment un destí més de l’anomenada Fundació de Llocs Commemoratius de Baviera.

El Monument Commemoratiu del Camp de Concentració de Dachau s’ha convertit en un veritable memorial -museu i emplaçament pedagògic- per a la recuperació de tot una història que mai havia d’haver estat escrita; endemés, atesa la gran quantitat de víctimes (desenes de milers) que hi van morir, tot el terreny i el seu embolcall paisatgístic apunta a ser un autèntic cementiri per a glòria de tants cadàvers exterminats per la “solució final” dels nazis. Tanmateix, per a l’aprenentatge del que no s’ha de repetir, una exposició permanent al costat d’un arxiu i d’una biblioteca sobre la història del camp descriuen amb detall tot el que va succeir dins i fora d’uns edificis en el sí d’un perímetre d’uns 4.000 m2. Alhora, el clos alberga diversos monuments commemoratius de signe religiós que també han contribuït a sumar, des de fa dècades, un important pelegrinatge de persones del món sencer endemés de les visites dels familiars més directes dels difunts i dels supervivents que encara ho poden explicar.

Tot plegat és un colossal i excepcional llegat per a les noves generacions que, de més en més guanya en importància històrica el període de 1933 a 1945, amb l’única finalitat de prevenir i no repetir una catàstrofe similar per a la humanitat. Àdhuc, i, pel que fa a la relació d’aquest camp amb l’Estat espanyol, tal i com ho explica la Montserrat Roig, al seu llibre “Els catalans als camps nazis”: en el moment de l’alliberament del camp hi havia uns dos-cents republicans vius, i hi van deixar la vida uns cent-vint.

Carmel·la Planell