Curiós, oi?, per Josep M. Carreras

0

escuchas-telefonicas.jpg Buscant per internet he trobat casualment una referència a la “olla podrida” i, potser perquè he arribat ja al punt de saturació, he pensat el mateix que sens dubte esteu pensant ara vosaltres. De fet, l’escrit no tractava de política sinó de gastronomia, però no deixen de ser curioses certes coincidències. Començant pel nom, “podrit” prové del llatí “potere”, la mateixa arrel de la qual deriva l’adjectiu “poderós”. La “olla podrida” és un plat tradicional de Castella, on era conegut ja en temps antics. La seva denominació prové del fet que només podien menjar-lo els poderosos. S’assembla al “cocido madrileño” i és fet a base de carn, mongetes -en el cas de Madrid són cigrons- i hortalisses, productes als quals no tenia accés la majoria de la població. Aquesta havia d’acontentar-se amb naps i herbes silvestres de baixa qualitat. Havien de conformar-se amb olorar-los o mirar com els “podrits” s’afartaven com a bacons mentre ells es quedaven amb la panxa prima. Segons uns altres, la denominació de “podrit” vindria de l’elaboració del plat, lenta i sistemàtica. S’havia de fer bullir l’olla durant molt de temps i els ingredients es barrejaven tant que al final no es podia esbrinar quins eren. La meva inòpia en matèria gastronòmica no em permet confirmar cap de les dues teories perquè no n’he tastat mai. Allò que sí que he tastat –com tots vosaltres- és aquesta altra “podridura política”, que també ve d’antic i que avui, quan s’ha destapat l’olla, fa una fetor insuportable. El seu procés d’elaboració és molt semblant i, com en el cas del plat castellà, al final és difícil treure’n l’aigua clara. No hem arribat encara al fons, però sembla que a la “apolítica” espanyola cada vegada li és més aplicable el títol de la famosa obra de Zorrilla: “Del rey abajo, ninguno”. No vull dir amb això que calgui posar tots els polítics en el mateix sac. Crec que són molts més els que exerceixen honradament els seus càrrecs. Aquests no surten als mitjans de comunicació i, per tant, no se’n parla. En canvi, els de l’“olla podrida” ocupen bona part dels informatius dels mitjans de comunicació. Les xifres sovint són realment escandaloses i provoquen la indignació dels ciutadans, que ha tocat fons ja fa temps. Catalunya tampoc se’n salva, per desgràcia, i és un element que caldrà tenir en compte en el futur estat català. És imprescindible establir un sistema per separar el gra de la palla. Però no és només això. ¿Quanta gent hi ha que cregui que els “podrits” pagaran per les seves culpes? Aquesta és, segons diuen els analistes polítics, una crisi de valors que ha fet arribar la democràcia i l’acció de la justícia a nivells sota mínims. Una crisi econòmica és superable, però quan la imatge que ens arriba de la classe política s’assembla tant a una cova de lladres es fa difícil continuar creient en el model actual. Tenim mala peça al teler; el problema és que no hi ha peces de recanvi i, per tant, caldrà canviar-lo i comprar-ne un de nou. Alguns voldrien posar-hi pedaços, però no n’hi ha prou. Josep M. Carreras