Crispació – Pere Escolà

0

2011012259mani.jpg Davant la impossibilitat de redreçar les coses, arriba el sentiment d’impotència. I sovint també els mals modus. Els passa als futbolistes quan perden i l’equip contrari juga molt bé i ells creuen fer el ridícul. Aleshores treuen el joc brut i l’agressivitat i reparteixen llenya com exponent de les seves mancances. Ara també ho fan els polítics. Es veuen escarnits pel carrer. Els diuen de tot. També en el mateix Parlament. Però no volen reconèixer la seva culpa. Ni saben fer més del que fan. I apel·len a la democràcia que no practiquen i acusen a qui se’ls encara. Demanen tenir intimitat i un territori privat per a ells i la seva família. I això és el que hauria de ser. El que somniàvem possible. Que ser representant del poble signifiqués el mateix que la literalitat de la paraula. Però s’ha quedat en un miratge. I la gent els ha perdut el respecte, quan s’han convertit en una elit desconnectada de la realitat, que sols es nodreix de les consignes del partit, i així seguir gaudint dels privilegis. Ja no són del poble, encarregats de portar les coses del comú, sinó una elit d’aprofitats. Uns sectaris que defensen els seus interessos i amics. I d’ací la radicalització, que no és sinó una expressió d’impotència d’uns ciutadans que es veuen ignorats. És difícil no pensar que tot plegat no sigui una manera calculada d’actuar. Sentir a la secretària general del PP Dolores de Cospedal dir que les pressions que pateixen els diputats a Corts “s’assemblen al nazisme dels anys trenta”, és tant com dir que es comença amb escarnis i s’acaba com en Calvo Sotelo. Però no és ella sola la desencertada amb els comentaris. El ministre d’educació José Ignacio Wert ha manifestat que “alguns ximples del meu entorn en el ministeri estaven a favor que anés al programa de Jordi Évole a Salvados”. O Alicia Sánchez Camacho que li etziba a Ariadna Oltra, presentadora dels ‘Matins de TV3’, “abans de venir ja la conec”. Però no és un problema del partit del govern. La CUP s’ha especialitzat en les picabaralles en l’hemicicle parlamentari. Primer va ser David Fernández tenint-se-les amb el portaveu popular Santi Rodríguez pels sobres (que el popular va entendre com l’amenaça que li cauria alguna cosa al damunt, i no un regal estil Bárcenas) I després Quim Arrufat que s’ha enganxat amb els diputats de C’s, Matías Alonso i Jordi Cañas, quan el seu portaveu Albert Rivera, defensava el trilingüisme a les escoles catalanes. Elena Valenciano del PSOE quan compara els “escrache” amb els que fan manifestacions antiavortistes Una cosa és la protesta davant un ens públic del poder i una diferent una concentració a l’entrada de la feina, davant les cases, o passant pel carrer. Els “escarnis populars i festius” no s’organitzen sempre espontàniament, però tampoc són exclusivament una eina política de partits minoritaris com alguns argumenten. Avui els polítics se senten assenyalats individualment. Ells voldrien que el rebuig es limités al càrrec. Al vot en les conteses electorals. Però la gent ja s’ha cansat de ser un espectador passiu de les disbauxes que pateixen i es senten legitimats per escarnir-los. Estem en crisi social. Ho reconeixen polítics com Felipe González o Jordi Pujol que diuen que a Espanya no funciona res. I també la monja Teresa Forcades i el president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres quan diuen “l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat”. Són molts els que reclamen més protagonisme ciutadà. Però s’ha d’evitar el populisme. Perquè al seu darrere s’hi amaga un autoritarisme que espera l’ocasió “per posar ordre” deixant les llibertats per més endavant. Allò tan conegut que “el poble mai està preparat”, quan la resposta, és simplement la verdadera democràcia. Pere Escolà