Creure el que ens diguin – Pere Prat
C

10 d'abril de 2015

Occident ha anat construint ‘un món segur’ amb respostes preparades per a la majoria dels ensurts que es puguin presentar. Ho fan estats, asseguradores, fons de garantia bancària, infraestructura sanitària, seguretat social i una munió de normatives administratives diverses. És una xarxa pels que fan equilibris i passen la maroma. Instruments d’aixopluc i suport per pal·liar els efectes negatius de la vida. Però quan arriba una desgràcia, sentim dolor, estupor i impotència davant tants i tants elements incontrolats. I com es volen certeses en lloc d’interrogants, s’exigeix que surti algú que expliqui el que ha passat i que ens convenci que no es tornarà a repetir.
Hauríem de ser capaços de veure la realitat amb els nostres ulls i no a través del que ens diuen els altres. Saber diferenciar les dues cares de la mateixa moneda. Massa sovint s’abandona el pensament propi i el sa principi del dubte, per acceptar les “veritats legitimades”. Per exemple, es tanquen els ulls a l’atur, la precarietat i les misèries, acceptant que la crisi ja ha passat, sabent que els qui s’entreguen no són respectats. O els estalvis es guarden en grans entitats financeres “segures”, que poden fer fallida al igual que qualsevol dels vehicles d’inversió que es proposen. O la solidaritat generosa dels habitants d’un petit poble on habita gent sana, propera a la natura, que s’ha bolcat en ajudar als qui arribaven destrossats pel dolor i la incredulitat per haver perdut sers propers en un accident absurd, que es contraposa a una ment malalta, que acaba destruint tot el que l’envolta. Esperances i pors que arriben amb les explicacions. Només intents de construir murs de protecció, sovint de fum, que no protegeixen de res. Tot continua pendent d’un fil.
Aquesta és una societat que viu de forma cada vegada més aïllada. La gent es mou en un context social i laboral hostil i impersonal. D’entorns complexos i desconeguts que empenyen vers terrenys ignots. Com dipositar els diners al banc. I els banquers que els han de guardar diuen que cal posar-los en fons, amb tractaments fiscals adequats, en estructurats, hedge founds i altres instruments que pocs poden mesurar-ne el risc real. I els dipositants d’abans són avui obligats agosarats inversors. I els que els assessoren els recomanen on invertir i els serveis a contractar, que ells mateixos comercialitzen i que acaben sent el compte de resultats de la seva entitat financera. Els directors de sucursal segueixen buscant solucions a cobraments d’interessos generats per préstecs que moltes vegades no s’haurien d’haver concedit, però que ara augmenten de forma exponencial el deute inicial. I els segueixen convencent que cal seguir.
La pèrdua de valors professionals i humans s’amaga darrera d’un somriure. Del interès econòmic. Del desenvolupament fonamentat en la tecnologia i no en les persones, on les competències tècniques ho volen ser tot. De l’avarícia que ha materialitzat els comportaments i ha afeblit la cooperació, la fraternitat, el lideratge, la comunicació i l’ètica. On les paraules es rebreguen i canvien de significat, segons es parli en públic o en privat.
En l’exercici professional importa la formació permanent. Però més encara preservar el sentit transcendent de la feina. I moltes -mestres, metges i pilots d’aviació, etc. – pateixen la pressió dels costos i no fan l’entrenament que caldria, a causa d’un món on l’eficiència s’ha quedat en la reducció del costos i dels preus.
Ens hem quedat amb les mentides i s’ha abandonat el debat. Massa sovint els governants estan només al servei de l’engany i la manipulació col·lectiva. En el curt termini es fan polítiques de mínims. Així augmenta la precarietat, s’afebleix la qualitat i no s’aconsegueix estabilitat. Sovint la cara fosca d’un discurs que pregona una seguretat i fiabilitat que en realitat no protegeix res. S’hauria de mirar més enllà. Deixar de veure només les ombres de la caverna i dels miratges il·lusos que ens fan creure que s’està a l’abric de qualsevol perill. Perquè els ensurts són un desafiament. I el risc part d’un vida que cadascú ha de viure. Encara que, per a molts, la felicitat és creure’s tot el que els diguin. Encara que sigui inversemblant.
Pere Prat

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta