Construir el futur – Pere Prat

34

La corrupció és un mal endèmic en molts llocs del planeta. Però és inacceptable quan la crisi omple d’estretors a la majoria de la població d’un estat democràtic. I aleshores la indignació mira les urnes. Però els indignats solen ser desenganyats, acostumats a patir en silenci, que no van a votar, perquè pensen que tots els polítics són iguals i escollir-ne uns o altres, els fa sentir-se còmplices de la seva dissort. Prefereixen donar la culpa als altres. La naturalesa humana està farcida de debilitats i de mesquineses, encara que embolcallades amb grans paraules i nobles intencions. I ara pensen que potser és el moment de moure’s…
Estan cansats de les mateixes paraules. Farts de sentir “I tu més”, quan voldrien sentir “Prou!”. Saben que, passi el que passi, hi haurà qui seguirà ‘comprenent’ la situació. Són els que no els interessa que res es mogui, perquè els convé que el sistema continuï igual. Però sense esperança, es queden presoners del present i acovardits pel futur.
Cada dia hi ha més gent enutjada i tipa. I volen solucions. I creuen que passen per canviar els que s’han instal·lat en el poder. I recolzen els que els volen fer fora i tenen possibilitat de fer-ho. Saben que els seus vots no resten els dels partits de sempre. Que res canvia si es segueix fent el mateix de sempre. Per això no els importa arriscar-se a un possible fracàs. I la necessitat de creure fa la resta. I com estan farts que els prenguin el pèl, superen els desenganys i la impotència. Han perdut la fe en els que proclamen la bondat de la seva gestió. I més quan són els que han contribuït a la desfeta. Ja no tenen por.
Fins ara s’havia mantingut l’equilibri gràcies a la classe mitjana. S’havien assolit els estàndards de vida que permetien que molts ciutadans portessin una vida digna. I això havia fet possible un llarg període de creixement i pau social. Però des que va esclatar la crisi aquest segment social s’ha anat empetitint. Augmenta el percentatge de pobres i la riquesa es concentra en un nombre cada cop més reduït de rics. Aquests són menys, però tenen més. I els desvalguts cada vegada tenen menys i són més, engruixits pels qui arriben de les classes mitjanes que es fonen.
Els governs parlen de que les dades macroeconòmiques milloren. S’amaguen darrera l’estadística cuinada. S’aprofiten de la disfunció en la distribució dels indicadors per no entrar en el detall de la distribució de la riquesa i la composició de les classes socials. Volen que les dades agregades -que són positives- serveixin per millorar la punyent realitat. Aquesta que està feta d’interessos, de corrupcions i d’enriquiments injustos.
I una societat que utilitza els diners de tots per deixar-los als bancs a un interès baix -a través del BCE i dels impostos- perquè ens els tornin a deixar a un interès alt, cobrant a més comissions i despeses. Contrasentits que s’adornen amb doctrines econòmiques que s’allunyen del sentit comú, però que s’expliquen amb convicció per experts en explicar, com avantatges socials simples estafes socials, per així perpetuar en el poder a qui fan les lleis.
Però afortunadament, encara que a vegades no ho sembli, hi ha molta gent que treballa honradament. Empresaris i treballadors que intenten fer el millor per a ells, però també pels que els envolten. Gent que estudia, gent que treballa, que s’esforça. Que se sent part important de “la seva empresa”. Que imagina solucions i millores. Que defensa la seva retribució amb feina ben feta, tot i saber que això no assegura conservar-la. Gent que sap que malgrat que es quedi a l’atur, no deixarà de ser persona. I manté la dignitat passi el que passi.
I per això, encara que a vegades es desanimi, sap que el vot de la majoria pot canviar moltes coses. I que no s’ha de girar la cara davant els problemes. I quan s’exigeixen responsabilitats, no es poden defugir les pròpies. Perquè res canviarà si no es comença per un mateix. Vencent les nostres pors i lluitant pel futur.
Pere Prat