Nascut com a Roger Bernat Charles d’Espagne de Ramefort, fill del marquès Henri d’Espagne, coronel i senescal de Couserans-Cominges-Nébouzan. Era descendent dels comtes sobirans de Cominges, vescomtes de Couserans i omtes del Pallars, per línia paterna; i dels comtes sobirans de Foix, per línia materna. Carlos d’Espagnac o d’Espagne va néixer a Foix (França) el 1775, descendia d’una família d’orígens hispans establerta al vessant Nord dels Pirineus; de noi, va entrar a servir a la cort de Lluís XVI de França; en esclatar la Revolució Francesa, la seva família va ser perseguida i va fugir a Anglaterra i després a Espanya; va arribar el 1792 a Mallorca, on es casà amb Dionísia Rosinyol de Defla i Comelles, filla d’uns grans propietaris mallorquins.
Com aristòcrata perseguit pels revolucionaris francesos va participar en la Guerra Gran, o conflicte entre la monarquia espanyola de Carles IV i la Convenció Francesa (etapa política del període revolucionari). Així, als 17 anys, amb el grau de capità, va envair amb tropes espanyoles el seu propi país per intentar derrotar el govern república francès. Durant la Guerra de la Independència va lluitar altra vegada contra les tropes napoleòniques. Tenia un odi serval a tot el que feia olor de revolució. Fervorós seguidor de Ferran VII, va canviar el seu nom d’Espagnac per España. El 1820 va caure l’absolutisme temporalment, com a conseqüència de què els militars liberals van obligar el rei Ferran VII a acatar la constitució, el comte d’Espanya, per encàrrec del mateix rei, va anar a veure a totes les monarquies absolutes europees perquè intervinguessin a Espanya per restaurar la monarquia amb poder absolut. Així va participar personalment en la Invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, per aconseguir aquesta finalitat i fer caure el govern liberal, com realment va passar tres anys després, el 1823. Com a recompensa del restabliment de l’absolutisme, el rei el va nomenar capità general de Catalunya, i aquest home sanguinari es va centrar en la feina de què Barcelona deixés de ser un dels centres ideològicament liberals del moment. Com a màxima autoritat al Principat, va adoptar mesures per evitar els records del trienni liberal, tant ridícules com prohibir portar cabells llargs (signe revolucionari), també va prohibir els barrets que recordessin la gorra revolucionària i, més tard, va dictar obligatori afaitar els bigotis a la gent. Era un home ple d’excentricitats perilloses que patien la població civil, els soldats de la guarnició de Barcelona i també la seva pròpia família. Execucions sumàries i sense proves i plenes de rancúnia, només per crear un terror a la ciutat i esclafar tot intent liberal. Una vegada mort el rei Ferran VII el 1833, la regent Maria Cristina va rellevar aquest sanguinari i boig personatge de la Capitania per un altre militar, i el poble de Barcelona va esclatar d’alegria; molts barcelonins ressentits amb aquest home el van perseguir una vegada desposseït del càrrec i va haver d’amagar-se a Mallorca.
Una vegada esclatada la primera guerra carlina ell és va posicionar a favor del pretendent Carles Maria Isidre, germà del rei difunt Ferran VII, i contra el govern de Maria Cristina la regent de la futura reina Isabel II. Va envair Catalunya amb tropes insurrectes i va exercir la tirania com havia estat acostumat a Barcelona fins que els altres caps carlins farts de les seves excentricitats i bogeries van demanar la seva destitució al pretendent que finalment va acceptar i va ordenar que el portessin a França custodiat. Passant pel pont de l’Espia sobre el riu Segre, prop d’Organyà, la seva pròpia guàrdia el va escanyar i després de desfigurar el rostre, van llançar el seu cadàver al riu lligat amb una pedra, tenia 64 anys. Hi ha una història afegida sobre les vicissituds de la calavera del seu cap, que va ser robada. Un metge frenòleg d ́Igualada, el doctor Josep Soler, va anar al cementiri de Coll de Nargó i va pagar a l’enterrador per poder tenir el cap d’aquest psicòpata que va ser aquest comte. I quan el metge igualadí tornava cap al seu poble va ser atracat per uns bandolers que mirant les pertinences de la comitiva del metge va trobar el cap de la calavera del comte i esporuguits la van llançar pel bosc. El metge igualadí, més tard, va enviar un criat a buscar el cap perdut on es va perdre i el va trobar, el metge va emportar-se el famós cap del comte a les Filipines i quan va morir exercint la seva noble funció de metge, les seves pertinences van ser enviades a la seva germana a Igualada. Aquella dona al trobar un cap de calavera no va saber que fer-ne i va donar-la a la Cofaria de la Bona Mort de l’Església de Sant Agustí d’Igualada. Els confrares passejaven la calavera (esborrant les anotacions que tenia) a les processons per recordar la caducitat de la vida. Van passar els anys i el fill del comte va reclamar el cadàver del seu pare, que finalment va ser exhumat al cementiri del Coll de Nargó i en veure que li faltava el cap va reclamar-lo i va remoure cel i terra per trobar-lo i després de moltes indagacions el va localitzar a la confraria igualadina, que van acceptar tornar-li, i finalment va viatjar i reposar juntament amb la resta del cos al panteó familiar a Mallorca.
Galo Ball Ratés
