L’estat de dret és l’entramat social i jurídic que controla el poder, subordinant-lo a la llei i així garantir els drets individuals. Es mostra a través dels òrgans de govern, la divisió de poders i la seva autonomia. Però no ho justifica tot. Quan els nomenaments dels càrrecs neixen de la mateixa font, el respecte pel ciutadà queda sovint condicionat pels conceptes d’interès i ordre públic.
El poder no s’hauria de personalitzar. Hauria de recaure en institucions i no en autoritats específiques. Els càrrecs s’haurien d’ocupar temporalment, per individus que manessin només quan estan revestits de l’autoritat conferida. I haurien de exercir llur responsabilitat legislant, aplicant i complint les normes jurídiques, per respectar, promoure i consagrar els drets essencials que emanen de la naturalesa de les persones, les institucions i els estaments que constituïxen l’entramat social.
Però massa sovint el poder s’apropia de la voluntat del poble. La interpreta i la controla. Aleshores qui governa mana sempre i a totes hores. I sols pensa en mantenir el càrrec. Tergiversa el significat de les paraules. Es serveix dels conceptes per reduir el debat. No busca el diàleg, sinó l’enfrontament. I la llei deixa de ser un marc d’actuació ètica, per convertir-se en un element coercitiu que comporta penes i càstigs en qualsevol dels àmbits d’actuació individual.
No s’entén que el tribunal, que ha de tutelar les actuacions del govern, accepti unes funcions i competències que aquest li atorga. O que els governs i partits incompleixin sistemàticament els seus acords i promeses, empastifant-se amb la corrupció. Que es treguin diners d’un lloc per destinar-los a d’altres. Que es comprin suports polítics i es facin pactes jurídics penals. Avergonyeix el tracte amb els immigrants, o com es deixen decaure imputacions i es tapen delictes. Com es conviu amb la corrupció o no s’investiga el lladronici de les més altes institucions de l’estat. Com es premia a delinqüents per haver servit el poder. I tot això, mentre hi ha massa gent que pateix privacions i no tenen altre futur que l’opressió o seguir en el llindar de la pobresa.
És un sarcasme parlar de l’estat de dret quan s’incompleixen les regles que interessen a qui mana, per imposar una determinada opció política i mantenir-se en el poder. S’han de complir totes les lleis i no només les que convenen. L’estat no és una jou que lliga, ni una superestructura punitiva. És l’eina per canviar les normes injustes, promoure el bé comú i vetllar pels col·lectius minoritaris. El seu primer objectiu ha de ser la justícia i la llibertat. I deixar que els individus puguin desenvolupar la seva vida, evitar les desigualtats, generar oportunitats… i arbitrar mecanismes perquè es puguin defensar dels excessos dels seus governants.
Pere Prat, empresari
