Com ens en sortirem

C

“El veritable risc de l’economia mundial és a Europa”. Ho va publicar Joseph Stiglitz, premi Nobel d’economia, al diari alemany “Handelsblatt”. Analitzava les dificultats d’Espanya i de Grècia dient que “es troben en una depressió de la qual no es veu cap signe de sortida i no es poden excloure noves turbulències”. No creu en el pacte pressupostari, i diu que el Banc Central Europea (BCE) només pot proporcionar una fórmula pal·liativa temporal. “Si es continua fent política d’austeritat sols agreujarà l’estat del malalt”. Però fins avui no hi cap pla per estimular el creixement. Però tampoc van bé a USA. S’ha evitat al darrer minut l’aplicació de les clàusules automàtiques que s’havien pactat. Però s’està lluny d’haver superat el tràngol. El problema de base segueix. El poble americà no vol perdre el que té, ni admet ser gravat amb més impostos per mantenir una administració poc eficient. El president ha reconegut que el dèficit del país “és massa alt” i s’ha declarat obert a un compromís per reduir-lo de manera equilibrada. Diu no estar disposat a entrar de nou en llargues negociacions amb el Congrés. I aquest li ha respost que la seva feina és aprovar les lleis que regulen les actuacions del govern federal. El desafiament està servit i la batalla es preveu llarga. I ací estem pitjor. L’atur s’ha fet una xacra permanent. Més dels 60% dels aturats no creuen trobar feina en aquest exercici. I encara queda la reforma bancària i de l’Administració. Les entitats financeres espanyoles comencen a fer comptes del personal del qual hauran de prescindir. En els propers cinc anys tots es dedicaran a aprimar la partida de personal, amb acomiadaments, baixes incentivades, prejubilacions o a través de recol·locacions en altres unitats dels grups bancaris. Fonts del sector diuen que al final del 2017, quedaran poc més de 200.000 empleats a la banca espanyola. És a dir una retallada del 25% en nou anys. I tancaments de sucursals. Bankia parla de 1.200. Novagalicia 327 sucursals. També les que es generaran a Banesto, Unnim, Penedès, Catalunya, CAM, Cívica, Banc de València… Però si per gestionar la complexitat financera, la totalitat dels bancs, pensen poder fer-ho amb 200.000 persones, com pot entendre’s que hi hagin més de tres milions de funcionaris?. Descomptem mestres, metges, policies i bombers… Quan i a quants hauria d’afectar la reforma de l’Administració?. I no ens referim a la gent necessària per al funcionament de la maquinària de les institucions de l’estat sinó als càrrecs polítics, electes i de confiança. També a la proliferació d’organismes que entorpeixen i dificulten el funcionament de les coses en lloc d’agilitzar-ho i fer-lo més eficient. Aquells que viuen de “controlar” a qui els paguen el sou. Perquè quan parlem d’estat de benestar ens referim als serveis bàsics, i no a què la societat pagui a uns pocs perquè visquin “com a reis” sense fer gairebé res. I s’ha de començar a eliminar aquesta estructura que és una rèmora i que ja no es pot pagar. I als primers llocs de la llista hi hauria d’haver tots aquells que “dirigeixen” el país amb tant “encert” i que quan acaben una feina en tenen una nova preparada. I ben remunerada. Aquest és el veritable procés “rupturista” que s’hauria d’endegar. Però està clar que això no convé a tots els que haurien d’estar a la llista, però manen. I per això alliçonen a la ciutadania explicant que no s’han de fer canvis en moments de dificultat com els d’ara. I intenten portar l’atenció a altres temes. Com que el gruix de la despesa és l’energia, la sanitat i l’ensenyament i per tant és ací on s’han d’aplicar les tisores. Amaguen la corrupció. Com les comissions que alguns cobren per cada litre de petroli que entra a l’estat. Tampoc volen que es parli dels alts sous de directius en hospitals i centres de coordinació quan es retallen els de metges i infermeres i es tanquen sales d’operacions. Ni dels informes, assessors, càrrecs de confiança. Res de tocar “el que diuen és xocolata del lloro”: Però el camí és descarregar-se d’aquest llast. Sense ell s’aixecaria el vol. Rigor, honestedat i transparència. Pere Prat