Club de lectura: “El trastorn de Portnoy” de Phillip Roth

50

El trastorn de Portnoy va ser el quart llibre del més de 30 que ha escrit aquest autor nord-americà. Va ser publicat per primera vegada l’any 1969. Quan el va presentar, l’autor va dir textualment, “a l’escriure aquest llibre només pretenia alliberar-me de l’escriptor que havia començat a ser en els meus tres primers llibres. No buscava una catarsi com a neuròtic, sinó més aviat una emancipació dels mètodes narratius tradicionals”. No obstant això, ha esdevingut una de les seves obres més destacades.

En aquesta obra se’ns expliquen les llargues sessions de psicoanàlisi d’Alexander Portnoy, un jueu americà de trenta-tres anys, durant les quals confessa a l’analista la seva obsessió pel sexe. En un divertit i alhora amarg exercici d’autocrítica, Portnoy fa un repàs de la seva existència, dominada i condicionada pel sexe des de la infància, quan convivia amb els seus pares en un entorn tradicional d’una família jueva, passant per la seva incapacitat de relacionar-se amb les dones d’una manera que no sigui sexual, fins als més recents esdeveniments que l’han dut fins al divan.

Convençut que el que li succeeix és exclusiu en la seva persona, el protagonista s’inventa una malaltia a la qual hi posa el seu nom. D’aquí el títol del llibre. Tot i que a l’escena en són dos, l’Alexander i el seu psiquiatra, el llibre sencer és un llarg monòleg de l’Alexander. Ell és l’únic que parla, l’únic a qui s’ha d’escoltar, solament gaudeix i pateix ell. Tot i l’excèntric que ens pot resultar el personatge, i en ocasions una mica “just”, l’Alexander Portnoy té un coeficient intel·lectual altíssim. El que li succeeix, però és que prové d’una família molt tradicional, la qual cosa fa que el protagonista estigui atrapat entre dons mons. Per un cantó hi ha totes les atencions i els afalacs amb què l’obsequien els seus pares. Constantment li diuen que és meravellós, guapo, simpàtic, que com a fill és excel·lent. Tot plegat davant d’una germana la qual no sembla ni existir per als seus progenitors. El sexe és per a l’Alexander quelcom que li produeix un gran delit, cosa per la qual s’hi dedica sense parar i amb tantes noies com pot. Mentre està ajagut al sofà les recorda. La primera condició quan les escull és que no han de compartir la mateixa religió que ell. Les descriu a totes com a rosses, de cabells llisos, amb un cos magnífic i un nas petit. Ell en canvi, té els cabells arrissats i un nas de ganxo. Això fa que en el seu cervell les elevi a un estat de perfecció al qual ell no pot arribar. Tot i així a algunes les tria sense estudis per sentir-se’n superior intel·lectualment. Es fixa sobretot amb les que no li desperten cap mena de sentiment. Això li permet després menysprear-les i deixar-les quan se n’ha cansat. L’Àlex és totalment conscient que el seu comportament és incorrecte, tot i així s’ho perdona amb l’excusa que ell no està fet per estimar. A vegades vol parar i canviar de vida, quan el domina la paranoia i s’imagina que es quedarà cec, que el seu sexe caurà a trossets de tant que n’abusa, però no pot parar. Sempre hi ha alguna cosa que l’impulsa a tornar-hi.

Aquest llibre ens explica moltes coses sobre la vida dels jueus, de com es veuen a sí mateixos, de com veuen als “gentils”, de com veuen el cristianisme… Mostra que no són tan diferents de qui no són jueus, ja que tothom vol sentir-se estimat i pertànyer a algun lloc. Algunes de les crítiques que ha tingut l’han qualificada com una novel·la molt divertida. Jo, en canvi, no l’hi trobo tot al contrari, penso que és trista i també claustrofòbica. Ara bé, vaig gaudir plenament de la seva lectura i considero que malgrat dur, és un gran llibre.

Eduard Creus