Algunes claus d’un judici polític

11

Durant el franquisme, i amb una complicitat fora de dubte i gens dissimulada pels governants (poder executiu), els procuradores en Cortes (poder legislatiu) i els jutges (poder judicial), els processos polítics estaven a l’ordre del dia. Tu feies nosa i aquella maquinària et condemnava amb un simulacre de judici. La separació de poders (executiu, legislatiu i judicial), exigència mínima d’una democràcia, no existia. Potser és per això que van batejar aquell règim com a democracia orgánica, ja que era un sistema no precisament basat en la voluntat popular expressada a les urnes. En aquells anys foscos les decisions de l’executiu franquista es complien fil per randa, i sempre s’imposava la voluntat del dictador i els seus acòlits. Per cert, un dictador que no en va tenir prou amb estar-se quatre dècades al poder sinó que també va decidir com s’hauria d’articular la seva successió quan ell no hi fos. Així, al capdavant de l’Estat espanyol hi tenen ara el fill del successor, és a dir, el nét polític de Franco.

Encara que ja ha passat molt temps, de tant en tant cal recordar aquestes obvietats perquè ajuden a entendre algunes de les coses lletges que passen ara. També ajuden a entendre que no siguem pas pocs els que sempre hem qüestionat la tan alabada per alguns modélica transición española de fa quatre dècades. Espanyola, sí, però, de modèlica, res de res, i anomenar-la transició sembla un sarcasme, una broma de mal gust quan cada dia que passa es fa més evident que el franquisme sociològic està tornant, suposant que alguna vegada hagués marxat. Una democràcia deixa de ser-ho quan des del poder es persegueix el pensament discrepant, i això és el que està passant ara.

Amb aquests antecedents, la setmana passada es va celebrar el judici contra un expresident, una exvicepresidenta i una exconsellera de Catalunya. Ha estat un bon exemple de judici polític, amb els rivets neofranquistes que dèiem abans. Alguns, rememorant temps passats, han definit aquest esperpent judicial com a “causa general”. Amb un fiscal, per cert, que en aquest judici ha defensat exactament la posició contrària que defensava fa dos anys i mig quan estava de guàrdia el dia de la jornada de votació objecte del judici. Una testimoni, amb molt d’encert, ha dit que al banc dels acusats hi haurien d’haver estat els dos milions tres-cents mil catalans que el 2014 van anar a votar. Com va dir un dels advocats defensors, “el govern espanyol vol la mort política dels tres acusats”. Espero que no se’n surti.

Miquel Saumell