Fa pocs dies es celebrava el cinquè aniversari del moviment ciutadà del 15 de maig anomenat dels “indignats”. Un moviment que va omplir places d’arreu de l’Estat espanyol i que gràcies als mitjans de comunicació es va estendre a tot el Planeta. Cinc anys després veiem, encara ara, com a França hi ha rèpliques d’aquell model de protesta ciutadana arrel de l’aprovació d’una dura reforma laboral per part del Govern socialista al país veí.
Les celebracions han permès visualitzar que el moviment segueix viu, doncs les causes que l’originaren, també segueixen igualment vives: retrocés de l’Estat de benestar, desigualtats creixents, desnonaments, pèrdua de drets civils, hegemonia del interessos dels bancs i del capital financer, per damunt de la ciutadania, crisi política i institucional i manca de perspectives de futur per part d’amplis sectors joves.
Si en una cosa tothom està d’acord és que aquell moviment va revolucionar política i socialment la societat al nostre país i la manera de fer i entendre la gestió de la cosa pública. El primer avís que les coses començaven a canviar van ser les eleccions europees del 2014 en què Podemos, una força incipient, assolia més de dos milions de vots i cinc diputats al Parlament Europeu.
A partir d’aquest moment res tornaria a ser igual. Els anomenats partits nous o emergents -com se’ls vulgui dir- començaren a tenir un pes i un protagonisme creixent a l’escena política del país, que assolia la seva màxima expressió amb les eleccions generals del 20 de desembre passat, que certificarien de manera definitiva la fi del bipartidisme a Espanya i una cosa més rellevant com va ser la incorporació dels “indignats” a la política. Aquest és un fet qualitatiu de primer ordre per una democràcia relativament jove, amb significatius dèficits com la nostra doncs amplis sectors, especialment joves que estaven voluntàriament exclosos del sistema, s’incorporen al joc democràtic.
Segurament a sectors socials benestants o no, molesta i incomoden les formes inexpertes de novells, l’afecció doctrinària, el tacticisme delirant i la prepotent insolència dels dirigents dels nous partits, però si alguna cosa se’ls ha de reconèixer als hereus polítics del 15-M és que han capgirat com un mitjó les maneres de fer política al nostre país, en les formes i en el fons. Els partits anomenats “tradicionals” s’havien allunyat de la ciutadania – preocupats ells- sols per les seves coses; com i de quina manera es repartien el pastís, ho estem veien encara ara.
Més obertura, més transparència, més participació, un major compromís i una major sensibilitat amb els problemes reals de la ciutadania, no sols en les organitzacions polítiques sinó també a les institucions públiques i al conjunt de la societat. Aquest és el llegat que el 15-M ha deixat, i malgrat que això compliqui la governabilitat, -estem en una societat cada vegada més complexa i plural- és, al meu entendre, positiu.
