Certeses i incerteses. Causa general i malfiances

18

No me n’amago: vivim un moment d’incertesa i fins i tot de decepció política. El carrer mostra nervis. El carrer, ja m’enteneu: els partits, les entitats, els fidels que acudeixen a manifestacions i concentracions. I els mitjans, diaris, ràdios, televisions…, i la xarxa que bull. I el cas és que la incertesa rau en bona part en dues certeses. La primera, que estem davant d’una causa general contra els catalans i la segona certesa, l’escampada de desavinences i malfiances entre els independentistes.

La causa general contra Catalunya és un fet real que patim, com consta en la Declaració política aprovada al Parlament el dia 2 de març en el punt 4bis. (el Parlament) «Denuncia la repressió generalitzada de l’Estat espanyol sobre el moviment republicà català, mitjançant la causa general contra Catalunya que els poders de l’Estat han posat en marxa.». Causa general, poca broma: Franco va sotmetre els vençuts, a Catalunya i tot Espanya, en una causa general amb què per definició tothom era susceptible de ser culpable i ja és coneguda la dimensió de les tragèdies personals i nacionals sofertes per més d’una generació. Doncs ara som aquí, l’actuació desaforada i sense fre de la màquina de l’Estat contra Catalunya ha esdevingut la pròpia d’una causa general. I si no pareu-vos a pensar: els Jordis, els presos polítics, les inculpacions de tanta gent, els centenars de persones investigades, amb els nostres 51 ciutadans de l’Anoia que van haver de comparèixer al Jutjat la setmana passada…, o el requeriment d’Hisenda a més de seixanta persones sospitoses d’haver actuat de manera il·lícita a favor de l’Administració; de manera que hauran de demostrar que «no són culpables»… I en diuen estat de dret!

L’altra circumstància que augmenta la incertesa del moment que vivim és, dèiem, la malfiança entre els partits independentistes a l’hora d’encarar el moment polític. L’evidència de les diferències que hi ha entre els «nostres» partits, sobretot entre Junts x Catalunya i ERC, ens pot arribar a passar factura justament quan més necessitats estem d’una acció unitària davant els embats de l’adversari real que no és cap altre que l’Estat.

I, en arribar aquí, encara no ha sortit la investidura. A hores d’ara estem en un punt mort, parlamentàriament parlant, davant el problema encara avui irresoluble de convocar el ple del Parlament per investir de president un candidat. Com sabeu el problema rau en la presentació d’un candidat que està en una situació irregular segons els senyors de Madrid: el president Carles Puigdemont i Jordi Sànchez, els primers de la candidatura de Junts per Catalunya. Una situació difícil d’entendre i acceptar des del punt de vista del joc democràtic estricte: els independentistes tenen majoria parlamentària i han de poder presentar el seu candidat a president entre els elegits, d’acord amb les llistes electorals no impugnades ni anul·lades al seu moment. Doncs, no, des del govern de Madrid i el poder judicial espanyol ens recorden que la configuració del Parlament és el resultat de les eleccions convocades sota «el règim del 155» i que seran ells -Rajoy i Llarena – els qui decidiran el presidenciable. Un autèntic cas de toxicitat i frau polítics que ens ha portat on som.

Tanmateix, nosaltres sabem que cal arribar a la investidura d’un president per engegar un govern que hauria d’acabar amb el 155. Aquest govern, a més, haurà(-ia) d’implementar la República proclamada (i feta hivernar). Vet ací el nus tan difícil de desfer. En el mentrestant, Puigdemont presideix a Brussel·les el Consell de la República que suposarà la continuïtat del govern legítim estroncat a cop de 155 i, alhora, persistirà a defensar la proclamació del 27 d’octubre. Finalment, com es cridava a Barcelona diumenge a la manifestació convocada per l’ANC, es tracta de demostrar la voluntat de no fer marxa enrere i d’exigir que els nostres representants governin en clau de República, que la implementin, aquest és el verb amb què hem de conjugar la «nostra república». Que se la juguin!, com ens la vam jugar nosaltres l’1-O, interpel·laven els polítics diumenge una colla de ciutadans anònims en acabar la manifestació que va transcórrer pel Passeig de Colom. Aquesta, doncs, és la qüestió: cal desllorigar la situació amb una solució o solucions que assegurin la conformació d’un Govern que governi i foragiti l’article 155, que continuï treballant per alliberar els presos polítics i l’acció del qual no comporti renúncies. No cal dir -o sí que cal- que els partits han d’arribar a acords substancials i continuar la pressió popular i de les entitats com a garants de l’avenç cap a la República real.

Una vegada més, i ara em deixo anar: tinguem paciència i, com en tantes altres ocasions, tot i les diferències entre els partits que tant ens mortifiquen aquestes setmanes, fem el cor fort, mantinguem la mirada i la voluntat fixes en el gran objectiu i, de la decepció actual, en sortim enfortits i sapiguem convertir la decepció «en estímul», com deia Vicent Partal. Amén!

Francesc Ricart