Els catalans som un poble privilegiat. Hi va haver un il·luminat, en temps passats, que deia que arribaria un dia que els catalans ho tindríem tot pagat pel sol fet de ser-ho. Una 
excentricitat sens dubte d’aquest enamorat de la seva terra.
Però reflexionant i fent l’esforç d’apartar els sentiments i l’emotivitat sobre l’anomenat Procés, veiem que les coses no pinten gens clares ni senzilles, sinó bastant complicades. Els divorcis amistosos, o sigui sense tibantors ni conflictes, són una raresa, i s’hi sumen greuges reals però també inventats, aleshores es fa difícil pensar que la separació de Catalunya i Espanya no serà una operació ni fàcil ni sense conseqüències importants.
Molts catalans confonen el desig amb la realitat o sense avaluar el costos que pugui portar determinada acció, sobretot quan un divorci és turbulent i amb tempesta a l’horitzó, si a tot això hi sumem la possible complicació derivada de la facilitat que tenim la gent del Principat de barallar-nos entre nosaltres, negant el pa i la sal a qui discrepa de les nostres idees, el conflicte està servit. 
Tenim exemples d’enfrontament duríssims entre catalans durant els últims cinc-cents anys de la nostra història: Les execucions dels dirigents de la Busca pels de la Biga, partits polítics que estaven en el municipi barcelonès i la Generalitat el 1462; també els aixecaments de la Guerra dels Segadors, que van dividir el país en dues meitats; la Guerra de Successió, en què també hi va haver divisió interna; les tres guerres civils carlines del segle XIX a Catalunya, que van ser l’apoteosi de la divisió de la societat catalana, amb sectarisme i crueltat arreu. No cal parlar de la Guerra Civil de 1936, la més propera a nosaltres, que encara aixeca ampolles actualment.
No som una societat fàcil de gestionar, la gent d’abans deia: Tants caps tants barrets. Però aquesta vegada podem gaudir d’una sort històrica, veure en avançada una baralla com la que ens espera amb Espanya, i parlo del conflicte que s’està coent entre la UE i els anglesos sobre el Brexit. Un altre divorci que no serà fà- cil, sinó molt complicat, amb tensions contínues. Els anglesos han quedat perplexos quan els han dit de retirar de Londres l’Agència Europea del M e d i c a m e n t , doncs ells pretenen marxar de la Unió Europea al cost més baix possible i Brussel·les pretendrà tot el contrari, a fi i efecte de què la marxa d’ells no sedueixi algun altre país a escollir aquest camí. És evident que les dues parts tenen interessos comuns, com passa també entre Espanya i Catalunya, però els egos estan massa desfermats per aconseguir una separació plàcida i consensuada. Actualment hi ha molts anglesos que es pregunten si no es van equivocar al votar “Sí” al Brexit.
Esperem pel bé dels catalans que el mateix no passi a Catalunya, quan esdevinguin conseqüències no desitjades ni per uns ni per altres. Wait and see diuen en anglès, que vol dir esperar i veure, no els queda altre remei, sobretot a ells que ja han decidit. Nosaltres encara no hem passat el Rubicó com Juli Caesar.
Galo Ball
