Catalunya, una nació d’Europa
C

21 de setembre de 2012

Catalunya és una nació de llarga història. Des fa segles té una personalitat pròpia malgrat que, des de la mort de Martí l’Humà, al segle XV, hagi fet part del que avui és Espanya. Però sempre ha defensat la seva identitat i ara vol projectar-la al futur mitjançant l’autogovern, gestionant els seus recursos i seus interessos. Està cansada del menysteniment i l’espoli. I aquest malestar no és els de les seves elits i dirigents, sinó el majoritari de la ciutadania i expressat des de cada racó del país, queixant-se dels atacs que pateixen la llengua, les tradicions, la cultura i la seva manera de ser. El pèrdua de sobirania va començar el 1624 quan el Comte-duc d’Olivares i Felip IV van decretar l’Unió d’Armes perquè Castella defensés el seu Imperi. I les conseqüències van ser, la revolta dels Segadors, el Corpus de Sang del 1640, l’annexió de la Catalunya Nord a França i la submissió de Catalunya als interessos castellans. Però va ser la desfeta del 1714 la que va acabar totalment amb els furs, l’administració catalana, la convivència i les llibertats. Tot devorat pel Decret de Nova Planta i la dominació resultant de la conquesta, palesada amb els castells de la Ciutadella i Montjuïc. Les imposicions altives van posicionar clarament Catalunya al costat d’Espanya en la Guerra del Francès i els representants catalans van tenir un paper significatiu en la redacció de la Constitució de 1812 (“La Pepa”) Va ser la Renaixença qui va inflamar de nou els esperits tant de temps aclaparats i va cobrar impuls polític amb Prat de la Riba. El regeneracionisme social basat amb l’afany de millora i en la indústria, en front el caciquisme de l’economia rural que propugnava Joaquin Costa a Castella. El desastre espanyol del 1898 amb la pèrdua de les darreres províncies d’Ultramar, Cuba i Filipines després de la confrontació amb els EEUU, va ensorrar dolorosament aquella idea imperial de l’honra i l’honor. Arribaren les convulsions socials de les primeres dècades del segle XX i la dictadura de Primo de Rivera i l’anarquisme van derruir l’estructura política mig endegada amb l’Estatut aprovat durant la II República. I es patiren els escruixidors fracassos dels fets d’Octubre i de la declaració de la República Catalana. Després de la Guerra Civil només es va permetre un regionalisme folklòric dins una España “Una, Grande y Libre unida en lo universal” i la dictadura franquista va consolidar una classe dirigent, econòmicament afavorida i privilegiada, que va ajudar a mantenir el règim fins que, la Transició a la democràcia va obrir de nou la porta a l’esperança. Malauradament aquelles aspiracions catalanes es van ofegar amb l’autonomia del “café para todos”. Ara, el reconeixement explícit de la nació assolit a la Constitució del 1978 s’ha acabat convertint en un dogal asfixiant. Els intents federalistes no han reeixit. L’espoli no s’ha deturat i la crisi econòmica ha acabat posant de nou damunt la taula totes les vergonyes d’un fracassat intent de convivència en la diversitat. Ja no és només l’ofec de les idees, cultura o projectes de futur. També l’empobriment s’ha anat estenent a Catalunya. La capital de l’estat margina i espolia la perifèria. I quan els líders nacionalistes demanen un pacte fiscal bilateral o concert, el carrer exigeix la independència. El poble està cansat de propostes que Espanya no vol. Madrid rebutja qualsevol forma de confederació o federalisme i exigeix als catalans la renúncia a ser. Vol que es dilueixin en un mar d’uniformitat castellana i que segueixin pagant els somnis centralistes d’un imperi fracassat, precisament per ser orgullós, excloent, intransigent, insolidari, fatxenda i autoritari. Catalunya s’apresta a la batalla de l’ésser amb les forces tradicionalment delmades per la discòrdia, la malfiança entre els partits, els dirigents i les estructures de representació popular… que si no canvien els plantejaments, sols faran que la ceguesa acèfala ens porti a nous desenganys. És l’hora de decidir el què, el com i el quan. I a fer-ho amb coratge i decisió, eliminant les diferències de detall que enterboleixen la consecució de l’objectiu principal.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta