“Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!”

15

Francesc Macià va etzibar aquesta frase després de proclamar la –curta- República Catalana. Queden molt enrere aquells temps, però la frase segueix sent vigent, i justament en els darrers dies crec que agafa més força que mai, és viva com el sentiment i l’anhel de llibertat que l’Avi sentia. Les corrupteles, corruptes i corruptors estan aflorant amb una incontinència que fa feredat, i no només a ‘les espanyes’. A casa nostra, que l’albirem lliure i sobirana, no ens n’escapem d’aquesta malaltia, de la que uns quants (normalment pocs) se n’aprofiten i uns altres (normalment la població) la paguen. Si el procés que endega el nostre país acaba amarrant a bon port, i per tant, hem de construir un estat, tindrem l’ocasió de canviar la impunitat, la permissivitat i el corporativisme en la corrupció política i democràtica. Cal una regeneració del sistema perquè Catalunya no acabi sent una República Bananera.   Haurem de construir un país on les llistes electorals siguin obertes, on hi hagi limitacions de mandats, on els districtes electorals siguin petits (que ens permeti escollir directament els nostres polítics), on la despesa màxima en les campanyes electorals estigui fixada per llei (com per exemple 0.5€ per ciutadà censat), on els òrgans que vetllin per la transparència siguin independents i, en cap cas, nomenats pels mateixos partits i polítics. On es facin públiques totes i cadascuna de les donacions que es fan als partits (que quedi clar qui dóna què i per què ho fa), on es prohibeixi que ex càrrecs electes puguin ser contractats per empreses amb qui s’ha tingut relació durant els seus mandats (els famosos “assessors” de grans corporacions), on els partits polítics no puguin demanar préstecs als bancs, on no hi hagi consigna de vot dins dels propis grups parlamentaris, on les dietes supèrflues no existeixin, ni estudis absurds ni exèrcits de càrrecs de confiança, on no hi hagi institucions tan inservibles com el Senat o les Diputacions. On el tribunal de comptes sigui, veritablement, un òrgan de vetlla en el finançament dels partits i no un geriàtric de polítics jubilats. I on s’aposti, òbviament, per la innovació, per la investigació, per l’emprenedoria, pel foment de projectes i iniciatives, on s’ajudi als joves a projectar el seu futur i que no es vegin obligats a emigrar per tenir un salari digne o, ai las, trobar feina. El nostre país, el país que esperem –i volem-, ha de ser el mirall dels països i de les democràcies més potents i emergents, i no pas una còpia burda del sud d’Europa. I això, com la independència, només depèn de nosaltres. David Prat/Jove Cambra d’Igualada