Carta al ministre Wert

0
wert-sesion-control-644x3621.jpg

Senyor ministre: Sóc un d’aquells infants que varen espanyolitzar els seus predecessors en el càrrec. Ja sé que fa uns quants anys, però com que vostè és continuador de la seva tasca, li recordaré com era l’espanyolització dels nens a qui ens varen amagar els orígens i ens varen voler treure la identitat. Ens feien formar cada matí abans de començar l’escola, havíem de cantar el “Cara al sol”, ens donaven la consigna del dia. Després, formàvem en fila i entràvem en unes classes presidides pel crucifix i els retrats de Franco i José Antonio. L’ensenyament era dels de “la letra con sangre entra”, i no exagero. Tot en castellà, naturalment. La llengua amb què parlàvem als nostres pares i amb els amics no existia o era relegada a la categoria de “dialecte”. La història que ens ensenyaven era plena de Cids Campeadors, Reis Catòlics, gestes imperials i “unidad de destino en lo universal”. Jo, ruquet com era, no vaig arribar a entendre què carall volia dir això. En canvi, ens amagaven una altra història, la dels nostres reis i del nostre poble. Sabíem que hi havia hagut una guerra, però amb allò que ens explicaven no en sabíem de la missa la meitat. Era una història de bons –ells, naturalment- i dolents -tots els altres. Com a les pel·lícules del Far West que vèiem els diumenges a la tarda convenientment censurades. Ens tenien a les seves mans, senyor Wert, com ara vostè vol tenir-hi els alumnes, perquè les persones passen però, pel que sembla, les idees d’aquell temps perduren a les ments dels seus hereus. Ara, els mètodes han canviat, però els objectius són els mateixos. I malgrat tot, miri vostè com hem sortit. Ens hem fet grandets i hem deixat de creure en dogmes i idees transcendentals. Ja aleshores alguna cosa no ens acabava de quadrar. Per això una vegada, després d’una lliçó de Formación del Espíritu Nacional, tornant a casa, sota una inscripció de “Franco Franco Franco Viva España”, jo vaig posar-hi amb un tros de guix de l’escola “¡Viva Cataluña!”. Així, en castellà, perquè només ens havien ensenyat aquesta llengua, però el sentiment hi era, potser amagat, però ben viu. El català el vaig començar a aprendre amb els pares. Ells em varen ensenyar a estimar el meu país. La primera vegada que vaig sortir de casa i els vaig enviar una carta que començava: “Queridos padres”, em varen contestar que la propera ja la podia fer en català, que ja l’entenien. Per això, ni vostè ni ningú tenen res a fer contra la voluntat d’un poble. També nosaltres hem canviat. Hem recuperat la dignitat, ja no som els vençuts, som un país que ha emprès un camí sense retorn. Està segant cadenes i no vol posar-se als peus de ningú. No cal que s’escarrassi, doncs. Perd el temps. Allò que vostè pretén és poc més que una fal·làcia, una utopia. Deixi-ho córrer, cregui’m. Serà millor per a tots. Josep M. Carreras