La qüestió del gran home, entès aquest terme des del punt de vista genètic, és i ha estat una de les prodigues raons per a omplir pàgines i vessar tinta. Diverses són les raons per les quals s’ha identificat un personatge i se li ha atorgat el rang de gran home, a saber, religioses, socials, econòmiques, geogràfiques, polítiques i fins i tot d’ordre ontològic.
Així, per exemple, Karl Jaspers ha denominat com a “edat axial” el període que va del 600 al 300 a.C. per esdevenir una etapa de passos decisius a nivell espiritual i intel·lectual a diferents àrees geogràfiques, a priori, inconnexes entre elles. Es tracta de l’època de Confuci, Lao-Tsé, Buda, dels grans profetes d’Israel com Isaïes o Daniel, i del prolífic grup de filòsofs de la Grècia clàssica i hel·lenista. Àdhuc la historiografia ha fet la seva tasca a l’agrupar personatges rellevants en funció de criteris històrics i epistemològics. Nosaltres, per no ser menys, també acostumem a fer el nostre propi elenc de grans homes; així parlem de Jesucrist com el salvador de la humanitat, “el camí, la veritat i la vida” segons l’Evangeli; de Cristòfol Colom com l’home que va propiciar la globalització en tant que va fer la primera travessia transoceànica descobrint un nou món, “les Índies occidentals” o de Martin Lutero per la reforma que va posar entre l’espasa i la paret l’Església Catòlica Romana. També posem a l’altar de l’admiració a filòsofs moderns o contemporanis com Descartes, Kant o Nietzsche, sense oblidar-nos de factòtums com Charles Darwin, Karl Marx o Max Weber, sense oblidar-nos dels referents de la música com Bob Dylan o Roger Waters (Pink Floid).
On vull arribar després d’aquest repàs de prohoms a manera de preàmbul? Doncs a formular preguntes que moltes vegades ens ve al cap: per què la societat i cadascun de nosaltres, en particular, necessita crear i referenciar models? Per què ens calen aquests grans homes? On són les grans dones (que n’hi ha, és clar, però malauradament acostumem a esmentar només i a grosso modo els personatges anteriorment citats, entre moltíssims d’altres). Són els grans homes els que han de canviar el món?
Sempre que la nostra mirada cap al gran home sigui d’admiració i reconeixement de la seva tasca, de la seva obra i de la seva aportació pel bé comú i per perllongar el coneixement universal, el personatge fluirà en positiu per les consciències individuals i pel inconscient col·lectiu. D’aquesta forma no tindrem enfront nosaltres un ésser superior sinó un pedagog on trobar llum i guia pel nostre caminar per aquest món.
Quan, en canvi, l’actitud humana cau en l’exaltació o la idolatria, llavors és quan mostrem feblesa i inseguretat; és aleshores quan l’individu naufraga o surt de pista.
Sense cap mena de dubte, el principal problema de l’ésser humà, més que canviar el món on viu és saber viure sense pors i sense la necessitat de tibar de l’ajut del gran home; ser ell mateix, fort i orientat. El principal repte és, per tant, com deia Sòcrates i altres filòsofs de Delfos, conèixer-nos suficientment per tenir ple domini de la nostre ment i de les nostres passions, no tant sols a través de la raó sinó de l’esperit interior, amb l’objectiu fonamental de canviar-nos a nosaltres mateixos. Llavors no canviarem el món; el món canviarà ipso facto.
Per aquesta emprenedoria, però, tan important ens calen amics. L’amistat es converteix en l’eina i la fórmula per emprendre decididament el camí del canvi per un món millor. El verdader amic és el que ens ajudarà a fugir dels tòpics d’exaltació i sublimació del gran home o del personatge rellevant. Com versava Bertolt Brecht, la conquesta de les Gal·liès per a Cèsar no hagués estat possible sense cuiners.
El gran home pot ser un referent, un suport, però mai la clau sine qua non el canvi no és possible. L’amic prenent el relleu del rol binari del pare i la mare ens ajuda a viure l’economia de la felicitat, donant més que rebent, compartint més que posseint, rient i plorant amb empatia. No ens cal Prozac, ni homes grans ni grans homes, ens calen bons i verdaders amics.
Josep Oriol Jorba
