Cants de sirena

19

JOSEP M. CARRERAS opinió - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.CatEls ha costat Déu i ajuda, però al final se n’han adonat. Havien pronosticat infinitat de vegades que això de l’independentisme era una afecció passatgera, com una mena de xarampió que es cura amb el temps. Havien pronosticat que s’abaixaria com un sufflé, que ens barallaríem com gat i gos, que després del cas Pujol l’independentisme estava mort i enterrat. Per acabar de fer el pes, ens han collat econòmicament fins a límits insostenibles. Les inversions que per llei havien de fer a Catalunya s’han vist reduïdes a un 10 per cent, s’han vantat d’haver-se carregat el nostre sistema sanitari, la immersió lingüística… No en tenien prou i varen començar a obrir expedients als càrrecs elegits pel poble. No és casual que ara mateix hi hagi 407 expedients oberts a Catalunya contra Ajuntaments i institucions. I no parlem de les imputacions contra membres del govern de la Generalitat i la presidenta del Parlament.

Però finalment han vist que com més ens collaven, més forta era la resposta de la ciutadania de l’única manera que ho pot fer: sortint al carrer. Pacíficament, de forma civilitzada, el poble ha manifestat clarament la seva voluntat. Per sortir de dubtes, podrien comprovar-ho preguntant-ho, deixant que la gent s’expressi lliurement. Però com que les perspectives del resultat són prou clares, prefereixen tancar-se en banda i no deixar que se celebri cap referèndum. La política de l’estruç.

En vista dels mals resultats, ara han decidit canviar de tàctica. Fa anys que el govern català demana poder parlar de tot obertament i sempre se li han tancat les portes als nassos. Ara, però, sembla que volen tornar a la política dels copets a l’espatlla. Ara els dimonis separatistes són tan macos que la mateixa vicepresidenta del govern els vindrà a veure molt sovint i ja ha començat a llegir les 46 propostes que Puigdemont havia presentat el juliol com temes a tractar.

enricmillo-josep-carreras-veuanoiaAra volen mostrar la cara amable. Han començat substituint l’encartronada subdelegada del govern, tancada com una mòmia a la seva fortalesa (l’havíeu vista mai en cap mitjà de comunicació català?) d’on sortien només les denúncies per les banderes espanyoles i altres foteses. El seu successor, Enric Millo, és el paradigma de polític trepador i astut i, per tant, més perillós. Ha començat jurant el càrrec en català i s’ha omplert la boca de diàleg.

Possiblement en aquest canvi de tàctica ens prometran l’oro i el moro en un intent d’aigualir l’independentisme. Però no s’adonen que han fet tard. Són víctimes del seu passat i no poden trencar amb les accions empreses fins ara. El mateix Millo ho ha dit: no retirarà cap dels 407 expedients oberts a institucions catalanes. Poden prometre, però la meva impressió és que són els mateixos gossos amb diferents collars.

Josep M. Carreras