Albert Rossell
Periodista
Un dels temes estrella de les eleccions municipals va ser l’hipotètic gran polígon de Can Morera. Contra el consens polític i econòmic presentat amb una foto als mitjans, l’associació Per La Conca va demostrar que no hi havia consens social. L’entitat va demanar a les candidatures dels municipis implicats la signatura d’un compromís que no va rubricar Igualada Som-hi, la força política a la qual jo donava suport (des de la no militància, des del grup ciutadà Igualada Oberta i sense figurar a la llista). Junt amb la qüestió nacional, aquest és el punt que més em va incomodar del meu rol dins l’equip d’en Jordi Cuadras.
El patrimoni natural i paisatgístic és un valor en si mateix. És allò que van buscant els habitants de les grans ciutats. És capaç de generar riquesa, si se sap explotar amb cura. Cal ser conscients que Igualada i la Conca d’Òdena formen part d’una difusa frontera que delimita ‘les dues Catalunyes’: la Catalunya industrial i la rural. Hi ha poques ciutats que tinguin el privilegi de formar-ne part. A l’A-2, des d’Igualada cap a l’est, molts municipis destinen gran part del terme a polígons: Abrera, Esparreguera, el Bruc i Castellolí. I cap a l’oest? Hi ha el paisatge agrícola de secà de l’Alta Anoia; i Cervera i Tàrrega, capitals de comarques dedicades sobretot al sector primari.
Que com pot generar riquesa el patrimoni natural? Doncs essent conscients de l’atractiu que té estar a la frontera entre ‘les dues Catalunyes’, tant per viure-hi com per explotar-la econòmicament i turística: escoles d’equitació i de passeigs a cavall al voltant de l’Anella Verda i la futura Via Blava; teràpies assistides amb animals (TAA); empreses de lloguer de BTT; cros i curses; agricultura i ramaderia ecològica; apicultura; productes de proximitat; turisme rural i cases de colònies; excursions per a grups i escolars; vols en globus… Tot això i més en combinació amb l’activitat agrícola.
Això genera pocs llocs de treball, direu. D’acord. Però la realitat demostra que costa un munt portar inversions industrials a l’Anoia. Què hi fa una empresa de peix congelat al polígon de Castellolí, que hauria d’estar especialitzat en automoció? Doga, l’única empresa del sector que ha decidit instal·lar-s’hi, hi portarà els 18 treballadors dedicats a la logística de recanvis que ara estan a Abrera. La nova ocupació real per a la comarca serà de 12 persones en els dos o tres pròxims anys. I això són molts llocs de treball? Val la pena sacrificar tan sòl per a tan poca ocupació? Cal que quedin clares dues realitats: una, que costa el que no està escrit atraure inversions industrials; i dues, que la indústria ja no genera els llocs de treball que creava trenta o quaranta anys enrere. Estem buscant solucions del segle XX per a realitats del segle XXI. Les grans empreses industrials que ara necessiten mà d’obra intensiva munten les fàbriques en països on la força del treball és més barata.
Falta sòl industrial a la Conca d’Òdena, argumenten. Mentida! Hi ha 200 hectàrees per omplir i només una empresa logística està disposada a aterrar al polígon de la Tossa. Quan s’estigui esgotant el sòl existent i ploguin les empreses que vulguin implantar-se al territori, generant un munt d’ocupació, seré el primer de rebre-les amb la catifa vermella.
Fan falta parcel·les més grans, clamen. Sou uns badocs i no n’apreneu! ¿No en vau tenir prou amb la pífia del polígon de les Comes als anys 80? Com que les parcel·les eren petites no les van aprofitar empreses foranes sinó indústries igualadines que necessitaven ampliar les instal·lacions. I part d’això, tan difícil és reparcel·lar sòl industrial buit, abans de carregar-se l’entorn natural?
Necessito que m’expliquin quines són les empreses tan interessades en venir que fins i tot estan disposades a esperar-se el temps necessari per construir un macropolígon. A urbanitzar sòl industrial sempre hi serem a temps. En canvi, si fem malbé el territori i no arriben els llocs de treball desitjats, no hi haurà marxa enrere.
Aquest és l’últim article postelectoral que demano a La Veu que em publiqui. Vull passar l’estiu amb la ‘tranquil·litat espiritual’ d’haver explicat tot allò que pensava i que no havia tingut prou ressò durant el meu pas fugaç i discret per la política local. És una manera ‘sui generis’ de gestionar la frustració.
