Camp Nou – Pere Escolà

0

Cadascú dibuixa al seu interior les seves realitats personals. Són els sentits els que interpreten el que ens envolta i es processen en el cervell, condicionat per la pròpia cultura, l’entorn i vinculat a una comunió universal, que sovint es vol ignorar. En aquesta arrel de l’inconscient és on es troben les respostes de molts comportaments tan individuals com col·lectius. La dificultat d’expressar-se plenament amb les paraules es torna senzillesa quan flueixen les emocions. És el que passa en trobar-se en un estadi amb cent mil persones expectants, on els missatges ja se saben abans d’anar-hi, i on els sentiments neixen del cor, engrescats per cançons, imatges i banderes. Un s’adona que és part de quelcom més gran, que té vida pròpia. Sensacions que brollen per fer possible el que per a molts és l’impossible. Però res ho és quan s’hi creu. Tot és possible si es vol de debò. Tan fa si es és el dret a decidir o la independència. Ambdós són un dret inalienable que neix de l’ànima humana i és la mateixa essència dels pobles. Quan hom té la sensació d’estar maltractat i mal manat, vol canviar. Cercar altres horitzons que modifiquin les estructures de convivència o canviïn l’escenari. Els rius sempre van muntanya avall i fan el seu camí, desbordant la llera programada, quan no pot enquibir el seu cabal. La convivència civilitzada no és una presó sinó un model de conducta compartida. I quan envaeix i fa seus espais que no li corresponen es generen xocs fins que l’equilibri es restableix. No hi ha barrots suficients per empresonar permanentment els anhels de la gent. Si hi ha voluntat d’existir, no hi ha lleis que ho puguin parar, malgrat el suport dels qui les justifiquin per mantenir les seves estructures de privilegi. Els que s’amaguen darrere del possible són els que volen fer perdurables i inamovibles les situacions que tothom sap esgotades. Passa al Brasil i Turquia i també ací. Res atura les ànsies de llibertat. I menys els que volen una societat homogènia emmanillada amb fets banals. Tothom és lliure d’anar o no a un estadi a donar suport a una idea. Altres poden parlar de crear divisió. Però la situació no és genera per un acte com el del 29J, sinó que té l’origen el sistemàtic intent de voler destruir els diferents. Per això a l’estadi no hi havia només idealistes, que cantaven, cridaven consignes i aixecaven banderes. El futur dels pobles ja no estan en mans d’uns pocs cacics, es diguin polítics o representants del poder econòmic i social. Està en mans de les majories, tinguin o no raó. Res és més veritat perquè estigui recolzat per molts o pocs, però és la majoria qui decideix la direcció. D’això se’n diu democràcia. I si és tutelada per algú, per llest i honest que sigui, se’n diu dictadura. Són pobles els que ho volen ser. L’alternativa a la independència és la dependència de ferro d’aquells que fan trampa i parlen de fugida, enlloc d’alliberament. S’ha de triar entre volar sol o ser el ruc de la casa, que treballa, porta l’amo a l’esquena i a més rep bastonades. El dret a decidir és universal. Hi pot haver qui no vulgui exercir-lo, o qui s’hi apunti sense convicció. Però prendre partit sempre serà millor que la submissió acovardida. Al Camp Nou es demanava un país on totes les idees, fins i tot les més refractàries, es puguin expressar en llibertat. On es puguin defensar les pròpies conviccions, sense necessitat de sotmetre’s permanentment a les imposicions dels altres. I si es vol, serà una realitat. Pere Escolà