Una estimable i sentida xerrada amb el Pere Torrell i Jordana -un dels meus primers alumnes- em convida una vegada més a perseguir i fer-me propers tots aquells racons d’una llibreria, per a mi, més que familiar i memorable; sobretot en uns instants en què tot em transporta a recordar una longeva i afectuosa relació amb la seva mare, una molt propera Montserrat Jordana. El Pere, amb una indefugible melangia, però valerós, m’acompanya per un minuciós recorregut a través de la història de Cal Jordana i, per extensió, de la seva família; una llibreria que veurà apesaradament tancada la seva porta a finals d’aquest 2017, després de cent catorze anys de servei a la ciutat. Amb tot, ell apunta que, si bé la clausura d’aquest testimonial espai obeeix a una voluntat (per part de la propietat de l’edifici) de no prorrogar més un contracte d’arrendament que finalitzava a principis del 2015, no és menys cert que Cal Jordana no fóra Cal Jordana en un altre emplaçament; àdhuc, des d’una mirada realista, els temps tampoc no són massa generosos amb el mercat llibreter.
Cal Jordana, l’establiment de premsa i llibreria més veterà d’Igualada, va obrir la primera porta en uns baixos del número 7, del carrer de l’Argent, al 1903. L’esperit emprenedor i la necessitat d’ampliació de l’espai van propiciar una nova instal·lació al carrer d’Òdena, xamfrà amb el carrer del Clos, en un context d’expansió i creixement demogràfic de la ciutat, alhora que no tardaria a convertir-se en una veritable testificació de les significades transformacions igualadines del segle XX. L’afamada popularitat d’aquesta llibreria, al costat de la notorietat del cognom Jordana -en els àmbits de la medicina, la política, la música i la cultura de part d’alguns components de la família- ha estat un fet evidenciable al qual, òbviament, no li han calgut gaires més atribucions.
Aquesta nissaga llibretera va començar amb en Miquel Jordana i Puig (1875 – 1940), músic i compositor altament compromès amb la política i amb càrrecs en entitats musicals, casat amb la poblatana Pepeta Xaubet i Romeu (1892 – 1970), esdevinguda més tard una destacada poetessa; tots dos van ser els progenitors de la segona generació de Cal Jordana: la Maria, el Miquel, el Francesc, el Josep, la Cecília i la Montserrat, dels quals només van continuar el negoci familiar la Maria i la Montserrat; mentre que els tres germans i la Cecília van ser persones de suma responsabilitat en la política municipal i comarcal, d’esquerres, fins l’esclat de la Guerra Civil.
Regentada per la Maria -la filla soltera que més va atendre l’ancianitat de la seva mare, la Pepeta- i per la Montserrat, la llibreria ben aviat va consolidar-se com a una autèntica catedral dels llibres i, puntualment, de venda i distribució de diaris, revistes i còmics; raó per la qual va arribar a acollir a l’anomenada “Penya de la Estufa”: un grup de bons amics i devoradors de llibres (el Rius i el Jepus, entre altres) que es reunien deixant anar llargues dissertacions literàries al voltant de l’estufa. Si bé, tal i com era habitual –abans- de viure a tocar del negoci, la família vivia a l’entresol i ocupava la part interior de la botiga com a cuina, i el que es coneix com a rebotiga també servia de menjador. Més endavant, als anys seixanta, en augmentar la família Torrell – Jordana amb tres fills: el Josep, el Pere i el Joan, ja es va haver de llogar el pis de sobre la botiga, amb entrada pel portal del carrer d’Òdena.
Després de la mort, al 1998, de la Maria, del Joan, al 2002 i de la Montserrat, al 2003, els tres amb edats prou avançades; personalment, cada cop que he tornat en aquest santuari de cultura m’han vingut a la memòria les sempre àvides salutacions, des del darrera del taulell, de la Maria i la Montserrat, i el complaent somriure del Joan (el marit de la Montserrat). Tanmateix, no se’m fa gens distant la remembrança de tantes piles de llibres ben amuntegats, a més de grans volums sobre estanteries, que semblaven donar-te la benvinguda abans que els seus amos. Una mena de desgavell a la vista, de llibres de totes les mesures, embotits un sobre l’altre; un univers bibliogràfic desordenat que la Montserrat controlava a la perfecció, des de la ubicació de cada títol fins a una mínima referència de cada autor/a. Converses plenes de contingut humà i literari, amb la Montserrat, van contribuir a enriquir sovintejades estones de molts dissabtes; només interrompudes per demandes d’altres clients.
Emperò, mai no oblidaré entre mitjan dels 60 i dels 70 quan, a l’interior de la rebotiga amb gran entusiasme es muntava un enorme taulell ple de motius de regals nadalencs. Això és, una bona colla d’amigues de la Montserrat i la Maria s’organitzaven per a fer servir aquest annex com a taller i bufet de guarnicions de fabricació artesanal; una magnífica exhibició de: garlandes, boles i estrelles per l’arbre, branques de grèvol, pinyes, corones de fulla seca, trèvol de flors vermelles, fanals, llaços de tela, campanetes, espelmes i espelmetes i els tradicionals pessebre. Un cop passat el Nadal, venien els preparatius per a la propera celebració, el Carnestoltes; aleshores, s’acostumava a parar aquella enorme taula amb teles i un munt d’elements decoratius, a més dels barrets, les màscares i les disfresses; tot confeccionat manualment. Al marge d’aquestes cites, aquesta rebotiga era l’espai annexat per a mostrar l’extensa parada de llibres de cridanera visibilitat, susceptibles de ser fullejats entretingudament per si de cas comprar-los. En un racó, aquella immensa taula també servia per a embolicar llibres, desempaquetar i ordenar les comandes de tants fascicles de col·leccionables de l’època. Al capdavall, era realment sorprenent adonar-te de les hores que aquesta família dedicava al negoci: es podria dir que pràcticament es feia vida a la botiga.
Definitivament, cada cop que tanca un establiment, sembla escombrar una part de la teva història i intueixo, per descomptat, de la vida de moltíssima gent. Als nostres dies, i des de principis d’aquest segle, el Pere i el Joan -perquè el germà gran, el Josep, viu a Barcelona- han estat els continuadors de l’ofici de llibreters, d’ençà que els seus antecessors van deixar d’estar al peu del canó, poc abans de morir. Ells estan a un pas d’inaugurar un nou capítol de les seves vides i, a una distància prudent del què ha estat el seu reducte, altrament tot una fortificació: Cal Jordana, que ben aviat serà història.
