Cadascú a la seva
C

19 d'abril de 2016

PERE PRAT opinió - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.catHi ha una cultura de gregaris on el grup està pel damunt de l’individu. Ha crescut amb les guerres. Les persones saben que si no van unides són presa fàcil dels seus enemics i accepten un líder que els guiï. A vegades encerten qui posen al davant. Però sovint els porta al desastre. N’hi ha un altre que prima l’individu. S’ha d’espavilar. Entendre’s amb el què els envolta. Són comerciants. Persones que se saben diferents. Però en fan una virtut. Són creatius i especialitzen les seves capacitats.

Són dues maneres d’entendre la vida. Un col·lectiu que s’imposa, encara que sigui per la força, i els que no volen enfrontaments, sinó convivència. Uns necessiten enemics per justificar-se i els altres necessiten clients a qui vendre. Cultures que utilitzen llenguatges contraposats per assolir objectius diferents. Uns es senten més identificats amb una o l’altra. Uns parlen de conquerir mercats i de batre a la competència. Altres que el mercat creix i la competència estimula. Però la vida obliga a tots a adaptar-se, segons el moment i la circumstància. Saber prioritzar i sacrificar algun objectiu petit per no perdre’s un objectiu més gran.

No porta enlloc guanyar petites batalles. Tenir raó i voler que es reconegui. Barallar-se contínuament. Donar importància a les parts i no al tot. Com ara lluitar per una única llengua oficial en l’estat independent de Catalunya, quan aquest estat encara ni tan sols no existeix. Un bonic debat absurd en aquest moment. A pagès d’això en dirien posar el carro davant dels bous.

Pirro d’Epir, va ser segurament el millor general hel·lè tres-cents anys abans de Crist. Va guanyar infinitat de batalles. Entre elles dues molt cèlebres als exèrcits romans. Sempre en lluita i gairebé sempre guanyant. Però no en va treure mai profit. Unes vegades perquè les victòries delmaven els seus mateixos exèrcits. I altres perquè no n’aprofitava el moment polític. Finalment va morir perquè en un setge, una àvia li va tirar una teula al cap i en quedar inconscient va esdevenir una presa fàcil. Des d’aleshores es parla de les victòries pírriques com aquelles que no serveixen per a res.

No cal barallar-se per tantes coses. Cal triar la prioritat política per esmerçar-hi tots els esforços. Totes les monedes tenen dues cares. Segurament per això durant segles ens ha anat bé ser un poble de comerciants. D’anar per feina i de viure bé. Potser mai ens ha interessat del tot ser independents. Perquè s’hauria de triar qui manaria i com fer-ho. I ens costaria posar-nos d’acord. Així podem seguir queixant-nos. I la culpa és dels altres i no nostra.

PERE PRAT, empresari

Compartir

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta