Ja feia temps que em ballava pel cap de fer almenys un tros del Camí de Sant Jaume de Galícia. Finalment –abans no fos massa tard, que els anys no perdonen– em vaig afegir a la corrua de peregrins que s’adrecen a Compostel·la des de tots els indrets d’Europa i del món. La salutació més corrent entre ells –i que aquests dies he dit i sentit centenars de vegades– és la que encapçala aquest escrit.
Diuen que el nombre de peregrins s’ha triplicat en només cinc anys i això ha comportat un augment dels serveis i una injecció per a l’economia del territori. També ha comportat una diversificació dels motius que empenyen les persones a emprendre la ruta. En realitat, ja diuen que hi ha tants camins com caminants. No hi he vist una motivació exclusivament religiosa; tampoc no és una ruta turística. Però sí que al meu entendre hi ha un transfons espiritual, és a dir, un sentiment de pertànyer a una comunitat humana per damunt de costums, llengües i religions. Es fa evident que és molt més allò que ens uneix que no pas allò que ens separa i potser aquí rau la disposició a compartir les pròpies experiències amb altres persones de realitats ben diverses. Potser allò que uneix és també la sensació que són amics de tota la vida persones a qui en realitat acabes de conèixer. Aviat es genera una empatia que va creixent a mesura que vas fent camí. Passes de parlar de temes intranscendents a altres més vinculats a la pròpia història, al país o fins i tot al món. I tot plegat, sense crear vincles personals. La persona amb qui has parlat llargament el dia abans possiblement no la vegis l’endemà perquè el teu ritme (intern i extern) no sigui el mateix que el seu.
A més, en tota aquesta diversitat de pensaments i d’idees impera sempre un sentit de respecte envers les altres maneres de pensar i de fer. La diversitat és un element enriquidor. Crec sincerament que aquest és el valor més destacable en el camí de la vida en un món divers. Per això, per a mi, el “¡buen camino!” és molt més que una simple salutació, és una invitació a compartir. Més enllà de cultures, ideologies i creences es copsa una solidaritat universal de persones que no pregunten d’on vens ni on vas. N’hi ha prou amb sentir-se acompanyat en el camí de la vida. Tot caminant t’adones que al món hi ha moltes més bones persones de les que a vegades pot semblar. Ho deia una noia colombiana quan va saber que s’havia signat la pau que podia posar fi a una guerra civil de mig segle: “Massa vegades els mitjans de comunicació es fixen només en els desastres i donen una visió equivocada de la realitat. Per desgràcia poques vegades les accions positives són notícia”.
El “camino” és un d’aquests elements positius en un món convuls. Potser per això no he sentit ningú fins ara que digués que n’havia tornat decebut.
Josep M. Carreras
