Bròquil is over

0

Quan fa dos anys i escaig, els partits polítics espanyols -i molts de catalans- no varen fer cas al més d’un milió de persones que ens vàrem manifestar a Barcelona, estaven certificant per passiva, la mort de l’Estat de les Autonomies que la sentència del Tribunal Constitucional -atenent a una demanda del Partit Popular- havia posat de manifest amb tota la cruesa. La manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 passarà a la història com el primer acte de masses del camí cap a la Independència de Catalunya. Perquè es digui el que es vulgui dir, els catalans hem començat a caminar i, de moment, ningú ha estat capaç d’oposar-nos cap argument de pes en contra de la justesa del nostre camí. Jo, que sóc consumidor compulsiu de notícies, ja sigui en diaris, ràdios o estones televisió, constato que no hi ha arguments en contra dels anhels de Catalunya, només amenaces, cabreig i tergiversació total de la història. Per a alguns espanyols “Cataluña es DE España” i no pas com seria lògic “Catalunya forma parte de España” si entenguessin la relació en pla d’igualtat i justícia. Aquest sentit de propietat arriba al punt que un diari de Madrid demana la modificació de la ”Constitución Española para aumentar el presupuesto de defensa en el caso que haya que defender la Unidad de la Patria”. Espanya està ancorada en una idea d’Estat del segle XIX quan hi havia colònies i la urbs atenia a l’administració de territoris d’ultramar. Molt mal atesos, per cert, i per això Espanya l’única colònia que té és Catalunya. En canvi la idea que tenim els catalans del que ha de ser un estat modern, és un estat del Segle XXI. On l’economia es basa en el treball dels ciutadans i l’Estat atén amb els impostos els serveis que els ciutadans demanen… i estan disposats a finançar. Fan riure els ministres que parlen d’exclusió de Catalunya de la Unió Europea o el director d’un dels diaris monàrquics més antics d’Espanya dient que si Catalunya és independent, haurem de retornar les accions de Repsol o d’Endesa i que no tindrem dret a rebre subministrament d’electricitat “porqué la Red Eléctrica es española”. També n’hi ha que diuen que bastir un Estat ens costaria als catalans, 46.000 milions d’euros. A banda que la xifra és sensiblement més baixa -de l’ordre dels 30.000- molt hàbilment es descuiden de dir que, en aquest cas, tota la despesa es quedaria a Catalunya mateix i no com ara, que hem de pagar-los el sou a ministres forans. Només a Espanya personatges amb uns criteris tan carrinclons poden ser ministres o directors de diari. En qualsevol altre país civilitzat serien a l’atur per descerebrats. Per tot això penso que si no badem, si no hi ha traïdors a les nostres files, la independència és només una qüestió de temps, de poc temps. Ara bé, cal que deixem de preguntar-nos “I ara què passarà?” per començar el dia dient “I ara que faig? i fer-ho, naturalment. El que tenim en contra és un tigre de paper, avesat a mamar de la mamella catalana per un cantó i de la mamella d’Europa per l’altre. Per això la Unió Europea prefereix tenir un país nòrdic al sud que tenir-hi una Catalunya extenuada i camí de la misèria que acabarà per necessitar ajut europeu si seguim a Espanya. Jaume Singla