Potser hauríem d’analitzar els corrents de fons que han portat al Brexit i no només les seves conseqüències. El soroll financer diu que el resultat és una inconsciència del primer ministre Cameron. No n’hi va haver prou que fessin campanya per quedar-se, els grans partits, sindicats, unions patronals, el Banc d’Anglaterra, personalitats, artistes i futbolistes. La ciutadania va decidir marxar. Considera que les elits s’allunyen cada vegada més de la realitat. Veuen Brussel·les molt lluny. Està cansada de les polítiques liberals de Tony Blair, Gordon Brown i David Cameron. No veuen alternatives ni amb Ed Miliband ni amb Jeremy Corbyn. No saben a qui donen comptes el Parlament Europeu o els comissaris. Constaten que s’ha malmès el teixit industrial britànic i les estructures amb que havien construït un imperi. Estan farts de veure que tot es mou al batec de la City. I que malgrat conservar la lliura esterlina, han augmentat els preus de l’habitatge, s‘han retallat els serveis i està en risc l’Estat del Benestar.
El Brexit ha estat una revolta dels de baix. Dels que s’estan quedant enrere per la globalització i el canvi tecnològic. Dels que no volen ser pàries subvencionats, sinó membres actius de la comunitat i orgullosos de ser-ho. Britànics nostàlgics que fa poc dominaven el món. I han aprofitat l’ocasió per fer-se notar. Un estat multicultural, ple d’immigrants, vol tornar de nou a un passat que ja no existeix. Aquell de la boira britànica que, quan no es veia Calais, deien que “el continent estava aïllat”.
Diuen que els joves estaven a favor de quedar-se, però només van votar-hi a favor els que tenien pel davant una bona carrera professional. I els que només troben treballs a precari van votar marxar. S’han menystingut nombrosos senyals de la societat. I no sols a Anglaterra. El debat sobre la desigualtat està present des de fa anys a tota l’Europa. S’ha produït una ruptura del contracte implícit, segons el qual treballar era sinònim de millores salarials i progressius ascensos en l’escala social. Avui ni tan sols estan garantides les pensions. I perdre la feina significa, amb sort, trobar-ne una altra, però precària i menys remunerada. Han caigut els ingressos. La gent ha de buscar-se la vida en altres contrades i pensa que encaren un futur pitjor.
Així creix el rebuig als estrangers i tornen les reaccions xenòfobes. I amb elles els fantasmes de les lluites socials d’un passat recent. A falta d’una bona política contra l’atur, es parla de redistribuir la riquesa. Però, si no se’n crea, només queda malestar, descontentament i enfrontaments. Accions i reaccions. El Brexit no ha estat el primer avís. Però pot ser l’últim abans de les revoltes. I Europa encara debat què vol ser.
Pere Prat, empresari.
