Blancaneus

B

Hi havia una vegada una princesa que va caure en desgràcia, quan va voler emmirallar-se amb els que mai són responsables de res. La manta protectora del rei no tapava a tots, com tothom pensava. I quan es va decidir que l’havien d’eliminar, els sicaris, que també s’aprofitaven del poder, van pensar que potser amagant-la n’hi hauria prou. La princesa desvalguda semblava abandonada dels seus. Ni anant a Amèrica i Suïssa es va escapolir de la persecució del bruixot negre entestat en imputar-la. Però els nans que la cuidaven no paraven de treballar i no deixaven de cantar “Ai Noos, Ai Noos, a casa a descansar…” Tots havien trobat una mina d’or i no volien que cap maldestre acabés el negoci. Feien jocs de mans per tapar el que calgués. La princesa va passar de ser la filla del rei, a ser-ne germana. De ser de la Família Reial, a ser només de família del rei. I els nans seguien treballant per evitar que el bruixot negre se sortís amb la seva. Però, l’encarregat d’empaitar-la, era qui més la defensava. I es disfressava també de bruixot negre -però d’una classe diferent- per fer tractes i promeses per salvar-la. Altres s’havien equivocat de conte, creien ser Sant Jordi i anaven buscant el drac. Però la majoria estava en el d’Alí Babà i els quaranta lladres. Perquè allà tothom arramblava amb el que podia. Hi havia totes les misèries de palau. L’avarícia. La murrieria. L’abús de poder. Les traïcions. L’afany de protagonisme i les maniobres brutes. És a dir, els que més prediquen la igualtat, són qui més exageren les diferències. Com deia el pobre Hamlet “ser o no ser”… Però no per tenir sang blava, sinó per seguir posant la mà al calaix sense que et diguin res. Es noti o no que s’hi posa. El que els de debò els importava no era donar mala imatge, sinó acabar a la garjola. Tants mals exemples, durant tant temps, havien aconseguit que la corrupció afectés a grans capes socials i no a uns pocs individus. S’havia fet col·lectiva, espessa i pestilent. I es declinava en tots els colors possibles. En els partits, en les administracions, en les institucions, hospitals, col·legis, cases i carrers. Un món on tot això s’havia fet corrent. I es deia tonto a qui no s’aprofitava. En tots els escàndols, els grans, els mitjans i els petits, la corrupció es genera perquè el sistema és opac i edificat sobre els silencis còmplices. Els que veient com “es fan les coses” també en volen treure quelcom, encara que siguin les engrunes. Ningú vol qüestiona res. Ni tan sols preguntar. És millor anar per feina. Perquè es necessiten moltes complicitats per lucrar-se amb la disbauxa de diners públics que surten de la caixa i entren a les butxaques dels qui remenen les cireres. I això no es detura, mentre ningú ho denunciï o simplement demani explicacions. Només cal fixar-se en com ara es percep la corrupció. Sembla una menudalla que uns alcaldes tinguin un sobresou o facin un viatge pagats amb diners públics. Però això és el que genera els fums que tapen escàndols més grans. Silencis que clamen al cel o justificacions vergonyoses. I quan els seus noms surten a la llum es fan els distrets i culpen els funcionaris. I és que sense aquesta complicitat estreta, tèrbola i fosca no seria possible la corrupció. Per això es volen relativitzar els fets. Diuen que el que s’han quedat és poca cosa. I a més s’ho mereixen, perquè treballen molt i tenen grans responsabilitats. I si no es paga a Hisenda, és per enginy i coneixement. Saben que els primers en evadir, són els que recapten. I així es van confegint les males pràctiques, s’admeten els suborns i s’enriqueixen els que manen. Tots necessiten la connivència dels altres i el silenci de tots. La corrupció porta moltes disfresses i algunes de vestimentes honorables. Com les de la Blancaneus del conte. Però la fortor d’avui s’ha fet tan gran, que Hamlet ja no sentiria l’olor a podrit només a Dinamarca. La trobaria arreu.