Balanç

0

Oriol-Junqueras-y-Artur-Mas-en_54355660944_53389389549_600_396.jpg L’èxit o el fracàs en unes eleccions no depèn únicament del nombre de diputats obtinguts, sinó també de les expectatives prèvies i de la capacitat d’assolir els objectius marcats en el programa electoral. Personalment sóc dels que penso que no hem obtingut el resultat que esperàvem, que en el meu cas, xifrava en els cent diputats sobiranistes. Realment ens hem quedat bastant lluny d’aquesta xifra perquè per un cantó CiU no ha arribat on esperàvem, el PSC no ha caigut tot el que es preveia, Ciutadans ha triplicat escons i Solidaritat ha desaparegut del Parlament de Catalunya. Tot plegat podria ser absolutament depressiu, però si ho analitzem bé, la composició del Parlament 2012 és sensiblement més sobiranista que el del 2010. Fins ara els diputats independentistes eren 14 -10 d’ERC i 4 de SI- i els 62 de CiU s’havien compromès en impulsar un Pacte Fiscal. Ara, en canvi, entre CiU, ERC i CUP sumen 74 (60 més que en el Parlament del 2010) i si hi sumem els 13 d’ICV, que també es declara pel dret a decidir, arribem als 87 favorables a la Consulta. Per poc no arribem a la majoria de dos terços, però en tot cas són una majoria absoluta amplíssima. Aquesta anàlisi, per sort, no és compartida per la premsa espanyola però sí que ho és per la premsa internacional. La llàstima és que molts sectors sobiranistes de Catalunya presenten aquests dies cara de depressió perquè, realment, els resultats no han estat els esperats. Personalment lamento molt la desaparició de SI, tot i que em temia que passés, donada la dinàmica interna del grup i els enfrontaments que va tenir amb alguns dels altres grups del Parlament. Serà una llàstima que el Parlament del 2012 no apliqui les mesures de transparència i estalvi que en López Tena o en Toni Strubell varen proposar en aquests dos anys passats. Els resultats del 25-N posen de manifest que arribar a la Independència de Catalunya no serà fàcil ni tan ràpid com alguns havíem pensat, però estic segur que el camí iniciat és un bon camí que pot portar a Catalunya on els catalans vulguem que ens porti. Un pacte nacional entre CiU i ERC cobriria amb escreix la necessitat d’estabilitat del govern i li permetran la reforma administrativa a tots nivells que es requereixen en aquest moment. D’altra banda les eleccions posen a zero el comptador del mandat d’Artur Mas. Si com sembla la crisi toca fons durant el primer semestre del 2013, Mas tindrà encara més de tres anys per portar al país a la superació -en part- de la crisi i presentar-se davant del poble amb un balanç de gestió molt millor del que ha pogut presentar en aquesta campanya. ERC per la seva banda té l’avantatge d’haver-se constituït en únic representant de l’independentisme català i si fa una política d’oposició al PP -a Espanya- i de suport selectiu a CiU -a Catalunya- no tinc cap mena de dubte que el referèndum que s’ha de fer durant aquesta legislatura es guanyarà, però el que és més important és que els partits d’obediència catalana hauran servit als ciutadans, tant des del punt de vista de les reivindicacions nacionals com de les reivindicacions socials. Les dues prioritats de Catalunya en aquest moment. Jaume Singla