“Avi, et traure d’aquí”, l’obra que desenterra la memòria republicana de El Valle de los Caídos

180

Carmel·la Planell
Filòloga, historiadora i fotògrafa

 

Divendres passat, la Biblioteca Central d’Igualada va acollir una de les presentacions de llibres tal vegada més emotives, “Avi, et traure d’aquí”, de la mà del seu autor, l’escriptor capelladí Joan Pinyol.

Amb la càlida receptivitat del públic assistent, l’acte va comptar amb la presència de l’historiador i amic Joaquim Aloy, qui va posar de manifest el llarg conveni en l’acompanyament per a què Joan Pinyol no defalleixi en la lluita per a recuperar el seu avi. De la seva banda, les paraules de l’editor, Francesc Gil-Lluch, van posar en relleu l’agraïment d’aquest per la confiança de l’autor en aquesta edició. I, per a aquesta avinentesa, la presentació del llibre a Igualada, tan a prop de la Capellades natal de Pinyol, se suma a aquest acostament envers aquells espais de proximitat en què ell més s’ha vinculat, sobretot recentment arran de la seva condició de professor de Llengua Catalana i Literatura de l’Institut Pere Vives Vich.

De primer, no sense agrair el suport de tantes i tantes persones que també li han fet costat en aquest periple, especialment la seva mare i la seva dona, Pinyol amb un gest i unes paraules visiblement plenes de sentiment va tenir l’ocasió de posar -una vegada més- de manifest no solament la seva competència com a escriptor sinó la seva categoria humana en aquesta llarga pugna contra la burocràcia i l’herència del franquisme amb la finalitat última de rescatar les restes del seu avi, Joan Colom -traslladat el 1965 al Valle de los Caídos sense el consentiment de la família- de la serra madrilenya i tornar-lo a la població que el va bressolar.

Amb aquesta obra, doncs, l’autor ens proposa que l’acompanyem en el seu ferm compromís per a la dignificació de la memòria del seu avi i de tantes víctimes lliurades a l’oblit imposat de la llarga dictadura i a una herència franquista encara massa viva; unes circumstancies que han pertorbat la vida de nombroses famílies. Això és, es tracta de donar a conèixer la lluita per a desenterrar la memòria republicana del Valle de los Caídos a través d’un valuós document contra l’omissió d’aquelles víctimes que van perdre la vida en defensa del govern republicà que els havia mobilitzat i que es van convertir en els veritables perdedors; àdhuc els menystinguts d’un règim dictatorial que es va apropiar inhumanament de les seves despulles. Si bé aquest llibre no es proposa de reobrir cap ferida, sí que es planteja de donar resposta a aquesta deplorable assignatura pendent i tan latent en l’ànim dels familiars que han vist profanades les despulles dels seus morts.

Pinyol, un dels fundadors de l’Associació de Familiars ProExhumació dels Republicans del Valle (AFPERV), porta una dècada de batalla tenaç per a recuperar el cos del seu avi -el pare de la seva mare, l’avi que no va conèixer- i alliberar-lo així de la companyia menyspreable del seu botxí i retornar-lo a Capellades; una odissea que l’ha enfrontat de retruc amb el mur de la indiferència política i el que és pitjor: la despreocupació humana, sobretot per part d’aquells que estan més entestats amb l’insòlit propòsit de pervivència d’aquell mausoleu de los Caídos (por Franco). Amb aquesta obra, hàbilment construïda en unes tres parts: una primera sobre la pròpia història del seu avi, Joan Colom, a qui ha aconseguit rescatar d’un passat llargament silenciat, i que no deixa de ser una més d’altres tantes realitats humanes injustament ocultes i callades des que va ser mobilitzat per l’Exèrcit republicà fins que va morir al Camp de presoners de Lleida. Una segona part descriu totes les gestions endemés de les dificultats amb què, Pinyol, ha topat en l’àmbit polític, jurídic i eclesiàstic dins del marc d’un segle XXI que ens presenta una família sense poder veure –encara- merescudament enterrat el seu antecessor. I, el que fóra una tercera part, potser més reservada, abraça una veritable herència testimonial en forma de carta escrita per Joan Pinyol als seus fills.

Tanmateix, tot aquest relat literari -i també periodístic- evidencia les funestes seqüeles que la Guerra Civil va anar deixant en la vida dels republicans, no solament per la injusta desconsideració del totalitarisme franquista sinó per la pròpia indigència d’una no consolidada Transició democràtica, abandonant-los en una plena postergació. En suma, des d’aquest crit d’alerta i d’inculpació als qui ometen el dret a la memòria; “Avi, et traure d’aquí” apunta a ser un clam d’esperança per a què en Joan Colom no torni a caure mai més en l’oblit.