Autodeterminació, pas a pas

0
parlament-catalunya.jpg

Des que es va fer la convocatòria d’eleccions del 25 de Novembre, els partits i mitjans contraris a l’autodeterminació de Catalunya, estan fent, de manera interessada, una barreja de peres amb pomes. Els demòcrates de veritat no hauríem de caure en aquest parany i han de denunciar-ho. Ens hi juguem massa per marginar-nos. El Parlament de Catalunya -els partits signants de l’acord assolit després del darrer ple per l’estat de la nació- proposa la celebració d’un referèndum, amb el matís -prou important- per part del PSC de no convocar-lo si no és considerat legal per les Corts espanyoles. Tots els altres (CiU, ERC, SI, IU-V, i DC) demanen convocar-lo independentment que donin o no permís per fer-lo. És molt important tenir-ho en compte a l’hora de decidir, primer si anar a votar i segon, a quina formació donarem la nostra confiança a les urnes. No hauríem de tenir cap dubte, quan se’ns demana si volem o no exercir el primer dret que té qualsevol poble, que és autodefinir-se com a subjecte de dret polític. Cal anar a votar. Els pobles estan formats per totes i cada una de les persones que se’n senten part i per tant no es veu cap motiu per fer deixadesa del dret d’expressar-se. Pel que fa a qui votar, evidentment és una qüestió personal, fonamentada en les ideologies i els interessos individuals. Però caldria tenir present uns quants factors. Els partits que es mostren contraris a que se celebri un referèndum que expressi la voluntat del poble, li neguen de fet l’expressió democràtica. I si anem més enllà, de fet està negant que Catalunya, o més ben dit el poble català, sigui subjecte de dret polític. Les seves exposicions sibiŀlines porten a obviar, no el fet democràtic en sí mateix, sinó a afirmar que nosaltres no som ningú. No som subjecte jurídic. I per tant no se’ns pot atorgar cap dret d’expressió, perquè de fet no som res. És evident que, si les nostres opinions i sentiments prenen un cos jurídic, podem autoatorgar-nos-el , mitjançant la convocatòria d’un referèndum. I si aquest ens és negat per un altre cos jurídic subjecte de dret, com és l’Estat espanyol, estaríem davant d’un fet que posaria en contradicció l’esperit democràtic d’aquest estat. I per tant possibilitaria l’apeŀlació a una estança superior, en aquest cas europea. Aquesta -probablement un tribunal- hauria de fer de jutge imparcial, en un problema democràtic entre dos subjectes de dret. D’una banda el poble espanyol, recolzat per la constitució i de l’altra el català per la representació democràtica per una gran majoria d’un parlament que es presentà a unes eleccions amb aquesta opció ben aclarida i, per tant, com a representants del mandat exprés del poble. En un escenari així, les nostres demandes tenen força possibilitats d’èxit. Com a mínim es plantegen formalment i eviten la consideració -en una possible sentència o laude- que no som un subjecte de dret reconegut internacionalment. Seria ja una victòria. I en el pitjor dels casos només posposaria el moment d’assolir la independència. Però ja estaríem en el “mapa” de les nacions amb personalitat jurídica. Precisament, per evitar aquest perill, els centralistes espanyoles tracten d’obviar aquest pas tan important i passen directament a parlar de independència, els seus efectes nocius, la marginació internacional. etc. Intenten presentant-t’ho com si les eleccions parlessin ja només que d’això. Així els ciutadans que no la volen, votarien els partits que neguen el dret a l’autodeterminació, quan en aquest primer estadi sols es dirimeix el dret d’expressió. Desprès i només desprès, tothom podrà usar el seu legítim dret a fer campanya pel sí o el no voler seguir pertanyent a l’estat espanyol. Els que respectem la voluntat de la majoria, hauríem d’estar tots d’acord amb que es faci la consulta. Primer el referèndum, evitant ensarronades que deslegitimin el procés i malmetin, com tantes vegades han fet, l’esforç que significa plantejar la qüestió com cal. I per això, i per guanyar-lo, s’ha de tenir ben clar, des del principi, quin és el pas a fer en cada moment. I fer-lo amb el cap clar i el cor ferm. Jaume Descarrega