Atzucac grec – Pere Prat

53

Els diners que s’han deixat a
Grècia han servit per finançar i
renovar el deute. Només el 10%
ha anat al poble. Però ha augmentat
en més de 75.000 milions
en el darrer any. I ja no es deuen
als bancs privats, sinó el BCE.
Alemanya imposa l’ortodòxia. Els
tecnòcrates, des d’una perspectiva
de laboratori, explicaven el
que havien de fer aquells “grecs
ignorants”. Però aquests, veien
que no es resolien els seus problemes.
Després de cinc anys
d’austeritat no aixecaven el cap.
Quan Alexis Tsipras, va anunciar
el referèndum, molts líders
europeus es van esquinçar les
vestidures. Com si consultar la
població fos un crim. El vicecanceller
alemany, el socialdemòcrata
Sigmar Gabriel, va arribar a dir
que Tsipras era “una amenaça
per a l’ordre europeu”. Però les
crítiques, en especial d’USA, van
forçar l’acceptació del referèndum.
Brussel·les l’ha volgut presentar
com el vot sobre la continuïtat
en l’euro i a Europa. Eren
conscients de que, en cas d’impagament,
tots els estats sortirien
perjudicats. Tota la premsa alemanya
ha fet una agressiva campanya
desqualificant els grecs i el
seu govern. Alguns pensant en
acabar amb el Govern de Syriza
i així avortar altres moviments
semblants en altres estats.
El triomf del ‘No’ significa la rebel·
lió contra l’autoritarisme econòmic
i l’allunyament d’un model
d’Europa molt diferent del que
afirma defensar. S’ha dit no, a una
pretesa eficàcia econòmica, però
sotmesa als interessos del sector
financer, de les grans empreses i
de les elits socials. S’ha dit prou a
les decisions tecnocràtiques (com
les que provocaren les caigudes
dels primers ministres Iorgos Papandreu
i Silvio Berlusconi i la
seva substitució pels tecnòcrates
Lukas Papademos i Mario
Monti a Grècia i Itàlia). Els grecs
volen que la democràcia torni a
Europa i no sigui un entramat
decoratiu. Volen que siguin els
ciutadans i no els bancs, els que
tinguin l’última paraula.
Alfredo Zayas, expert en drets humans
de l’ONU i premis Nobels
com Joseph Stiglitz i Paul Krugman
havien recolzat el no. Deien
que les condicions imposades
a Grècia eren “indignants”. Així
Stitglitz havia dit “Un vot pel ‘sí’
significaria una depressió gairebé
sense fi. Un vot pel ‘no’ obriria almenys
la possibilitat que Grècia,
amb la seva forta tradició democràtica,
pugui agafar el seu destí
amb les seves pròpies mans”.
Cedir davant l’ultimàtum de la
Troica hauria representat l’abandonament
de qualsevol pretensió
d’independència. Grècia no ha
volgut viure més una austeritat
sense fi i una depressió permanent.
La indignació davant tants
intents d’humiliar-los ha acabat
per passar factura. I han triat el
risc de passar-s’ho pitjor, però
amb l’esperança de sortir-se’n.
Els grecs no s’han acovardit. El
problema s’estendrà, si volen
castigar-los pel seu desafiament.
Ningú vol una guerra, encara que
sigui econòmica. Però tampoc
que els poderosos humiliïn els
febles. Ni per diners, ni per idees.
Tampoc per pragmatisme tecnocràtic.
Europa ha de reinventarse.
No està clar que Grècia pugui
ser expulsada d’Europa. I Alemanya
haurà d’afrontar reticències
internes. Acostumada com està
a l’ordre i la disciplina, no està
acostumada a fer front a l’anarquia
de les idees.
‘Forns Venetis’, una xarxa de fleques
grec dóna pa gratuïtament
als avis que no han pogut retirar
els seus diners. La solidaritat
s’imposa. La Humanitat està pel
damunt dels diners. Ara s’haurà
de veure com continuen les converses
després d’haver posat el
llistó tan alt i amb tants amenaces.
Potser costarà rebaixar el to
per trobar noves vies de negociació.
I els tecnòcrates no elegits,
aquells que basen els seus dictàmens
en creences teòriques, que
han propiciat l’austeritat expansiva,
hauran de respondre dels
seus errors.
S’hauran de trobar alternatives a
les polítiques de retallades dels
drets laborals i socials, de reducció
de pensions i salaris (no dels
executius), la privatització dels
serveis públics i la prevalença de
les empreses privades pel damunt
del públic. La política seguida
des de finals de la dècada del
1970 ha enriquit uns pocs, empobrint
la majoria de la població
i disparant la desigualtat social.
Una negociació que es presenta
dura i difícil, on les relacions personals
dels negociadors no ajuden.
I el problema el té Europa.
No només Grècia.
Pere Prat