Estic constatant des de fa temps que la nostra societat té un problema gravíssim. 
Hi ha un alt índex d’atur i alhora les empreses no troben persones (professionals) per treballar. Vull contrastar la dicotomia persones/professionals per que exactament no és el mateix. Els nostres polítics s’omplen la boca de formació i més formació però s’obliden que les persones un cop formades han de treballar. Producció, compromís i qualitat son els tres vèrtex que faran que la producció no recaigui exclusivament en el número d’unitats produïdes si no que la competitivitat empresarial es sustenti en la qualitat i el cost.
Les persones han de ser formades en aquests pilars. Aquesta formació no l’ofereix l’escola, ja poden dir el que vulguin els senyors d’Ensenyament. Que l’escola pot ajudar és inqüestionable. A casa, els pares, son els veritables responsables de que els nens, els futurs professionals, acompleixin en formar en les competències requerides pel mercat de treball. Ens trobem molt sovint que el joves, i no tant joves, els hi manca responsabilitat,
iniciativa, compromís o empatia. No vull que se’m titlli de catastrofista però és que ho copso sovint. I en els joves sense cap tipus de formació la cosa ja agafa tints dramàtics. Els joves formats volen treballar del que han estudiat. Els que no han estudiat res, i son molts, tenen un problema gran si no gaudeixen dels tres vèrtex abans esmentats doncs la competència és enorme. Els pares som els autèntics responsables de que els nostres fills siguin uns bons/grans professionals. No vulguem descarregar aquesta tasca en les institucions educatives. Ells no ho faran, per molt que s’esforcin.
