Arturo Fernández – Pere Prat

0

Arturo-Fernandez-Alvarez-CEIM-Cantoblanco_ESTIMA20121005_0034_8.jpg Mentre hi ha empresaris que saben veure una oportunitat per fer un servei a la comunitat, cobrant pel que fan, altres se serveixen del poder per embutxacar-se els diners fent el menys possible. Els seriosos saben que per tirar endavant han d’arriscar temps i capital per posar en marxa i mantenir la seva organització. Però malauradament, n’hi ha que només pensen en qui posarà els diners per no haver de treballar, perquè ells “ja hi posen la idea o els contactes”. Són els que no pensen en la societat a la que pertanyen, sinó que s’aprofiten dels que els envolten. No tenen col·laboradors, sinó empleats i com el seu projecte sols passa per enriquir-se ells, els “seus treballadors” cada estan més insatisfets. I quan ja no poden més, acaben explotant. Com ha passat ara en el grup d’empreses Cantoblanco, amb més de 180 establiments i 3.500 treballadores, que dirigeix Arturo Fernández. No es tracta d’un personatge qualsevol. És el president de la patronal madrilenya (CEIM), després de substituir al seu concunyat Gerardo Díaz Ferran –avui a la presó acusat de múltiples delictes- conseller de Bankia, de la Cambra de Comerç de Madrid i vicepresident de la CEOE. Durant anys li ha somrigut l’èxit. Presumeix de col·leccions d’armes, de cotxes d’època i de vins. Tot mercès als contractes a Ministeris, a Ifema, al Congrés, a la Assemblea de Madrid, a la UGT, a l’estadi Barnabeu, al Calderón, sense oblidar hospitals, festes, concerts, competicions esportives, o a la Jornada Mundial de la Joventut. Servien des d’entrepans de calamars als menús pantagruèlics dels diputats a 3,5 euros i molts competidors creuen que ha aconseguit el que per a altres és impossible, gràcies a l’amistat amb Esperanza Aguirre i el rei. Mai ha estat difícil diferenciar els bons empresaris dels que viuen enquistats en un sistema d’enriquiment fronterer amb la corrupció. Dels que treballen, lluiten, cerquen finançament, rebaixen costos i capten vendes, davant els aprofitats que fiquen la mà a la caixa, blanquegen diners, es lucren amb informació privilegiada i teixeixen fidelitats sempre condicionades a l’arribada d’un sobre. Dels que donen la cara i assumeixen les seves responsabilitats, vagin bé o malament, dels que, quan són descoberts, s’amaguen i mai admeten cap culpa. Però no sempre la societat ho valora correctament, ja que la mesura de l’èxit sovint és sols el poder i el diner. I els que fins ara actuaven des de la foscor, en aquests moments tenen por de quedar-se al descobert. Davant les denúncies de corrupció fan veure que s’escandalitzen. Tothom sap els fets, però callen per por o per vergonya. Però ara s’ha ensorrat aquella hipòcrita façana que deia que tots estaven nets. Ja no poden dir que són els altres qui fan negocis prop del poder, on els milions corren, el desvergonyiment no té fronteres i les paraules deixen de tenir el seu significat per convertir-se una proposta o una promesa amagada. Ara són molts els que denuncien que, per aconseguir legalitzar les bodes, banquets i trobades vàries -que es feien en finques privades situades en espais no urbanitzats i protegits, on aquestes activitats teòricament no estaven permeses- sols calia convidar a caçar els amics i defensar les seves decisions polítiques. Arturo Fernández ja està imputat pel cas Bankia. En la seva declaració va tenir “l’ocurrència” de dir al jutge Fernando Andreu que ell no es mirava els comptes perquè l’empresa d’auditoria ja havia emès el seu dictamen, i “jo no entenc de bancs”. I això que cobrava uns emoluments d’expert. Ara se l’ha denunciat per pagar “nòmines B”, un concepte que no cal explicar malgrat “ningú el practica”. Gent com ell són els que han monopolitzat els càrrecs de representació empresarial. Ho han aconseguit mitjançant votacions, sovint allunyades de la democràcia i la transparència. Hi són perquè comparteixen part dels beneficis, que no els costen de guanyar, amb aquells que possibiliten que els guanyin. Les seves habilitats són “ser campechano”, bones relacions i la murrieria. Però ara s’adonen que no en tenen prou amb ser i utilitzar pantalles interposades i acaben aterrant a la realitat en què viu tothom. Pere Prat