Arquitectures inexcusables: “Berlín, dues parades d’excepció”

895
Carmel·la Planell.

La capital alemanya en ple segle XXI s’ha consolidat com a icona de la modernitat urbana. Justament fa tres anys que se celebraven els vint-i-cinc anys de la caiguda del mur que separava la ciutat d’est a oest; i sembla que cada cop siguin menys les petjades d’aquella longeva i dramàtica fractura humana, tan sols alguns records enregistrats en la memòria col·lectiva dels berlinesos entrats en anys. La ciutat, efectivament, d’ençà el 1989 i a passos gegantins, ha anat canviant molt amb l’empenta que li confereix de tenir la mirada posada en el futur, malgrat no desestimar el propòsit de recuperar el seu antic esplendor.

En aquest sentit, al costat dels edificis més emblemàtics, hi ha dos edificis realment inexcusables si vols fer-te pròpia una primera impressió de la colossal planta urbana de la ciutat: d’una banda, per la seva transcendència històrica, la Berliner Fernsehturm, la Torre de Televisió, tota una metàfora de l’antiga capital de la RDA; i, de l’altra, per la seva projecció futurista, el Reichstag, el vell Parlament reconstruït, reflex de la història alemanya que, amb la incorporació de la seva impressionant cúpula de vidre, s’ha esdevingut -a pesar de les nombroses controvèrsies- en un dels més pregons atributs de la jove democràcia berlinesa i alemanya.

Torre de la Televisió.

La Berliner Fernsehturm ( Torre de la Televisió)

Qualsevol perspectiva de la ciutat et descobreix la imponent alçària de la Berliner Fernsehturm, la Torre de Televisió, amb els seus 368 metres d’obra d’accés públic més alta d’Europa. La seva construcció data de l’octubre de 1969, i va ser erigida per a magnificar a l’aleshores superioritat del règim socialista en el trànsit envers un presumible futur esdevenidor; mentre que avui és un autèntic punt de referència per a una visita a la ciutat.

A la seva cúspide, a uns 204 metres, una gran esfera que alberga un extraordinari mirador -i més amunt, un restaurant- constitueix una espectacular plataforma panoràmica sobre el cor de la testimonial Alexanderplatz que et permetrà d’albirar el batec incansable del poble berlinès, així com l’espès bosc de grues que van dibuixant les continuades transformacions de tot el teixit urbà d’aquest període de la reunificació.

Fragment del timpà del Reichstag.
La cúpula des de la terrassa del Reichstag.
La cúspide oberta de la cúpula.
La cúpula des de l’interior del Reichstag.

El Reichstag i la seva cúpula de vidre

Si bé, amb reserva anticipada, i després de cenyir-te a unes estrictes mesures de seguretat, l’accés a aquest recinte, a més d’internar-te en un dels més emblemàtics santuaris del govern alemany, és tota una descoberta de les arts de la restauració i del disseny. La seva terrassa, d’antuvi, és com un primer aparador per a dimensionar la magnitud de tot el cos de l’edifici obert als quatre vents. Aquí, la vista sobre tota l’urbs s’esdevé magnífica; alhora que no és menys espectacular la monumental perspectiva circular que veus dibuixada en la majestuosa cúpula de vidre. I tan bon punt ingresses a les entranyes d’aquesta enginyosa creació, a través d’una successió de rampes d’acer disposades en espiral, mentre vas apropiant-te de diferents panoràmiques de tot Berlín, pas a pas vas ascendint com qui vol escalar el cel a través d’aquest complex de vidre, amb una vista de 360 graus sobre el paisatge urbà circumdant. Al bell mig, un con reflector té per missió de dirigir la llum solar cap a l’interior de l’edifici, així com crear un contínuum de miralls sobre tot l’intricat conjunt.

A dalt de tot, t’espera una modesta plataforma circular i als teus peus, mirant avall, no és difícil d’endevinar el signe que la pròpia cúpula integra, el més elevat sentit de la democràcia i el que és més: l’harmoniosa simbiosi d’un interior, la seu del govern, amb tot l’exterior, el que hi ha al voltant, la ciutadania berlinesa i per extensió tot el poble alemany.
Del temps del kàiser Guillem I, a l’any 1894, la construcció del Parlament –amb la seva cúpula de pedra- va entrar a formar part d’una turbulenta història d’Alemanya.

Posteriorment, destruït durant la Segona Guerra Mundial, no va veure una simplificada reconstrucció fins a partir de 1961, això sí, sense la cúpula derruïda. Dècades més tard, amb motiu de la Reunificació, la Cambra baixa va decidir tornar a utilitzar l’edifici com a seu del Parlament, no sense contemplar la necessitat d’ampliar i convertir aquell grandiós immoble en un edifici funcional i modern, de la mà del prestigiós arquitecte Norman Foster. Inicialment la recuperació del nou cos que havia de ser la gran cúpula de vidre -per la qual s’hi podria caminar- no va estar absenta de polèmica; emperò, a l’actualitat, pot ser qualificada com un dels superiors atractius de Berlín.

Carmel·la Planell, Filòloga, historiadora i fotògrafa.