Ara no els toca

0
catalunya-independent.jpeg

Per fi, la societat civil catalana s’ha adonat que esperant els polítics no arribaríem mai a assolir la independència, i ha fet uns quants passos endavant. Aquesta iniciativa ha deixat als partits polítics “tirats a la cuneta”, els uns amb punxada de rodes i d’altres amb la junta de culata feta pols. Cal reconèixer com cal la gran tasca de les entitats civils que han enarborat l’estelada, i que han entès que la llibertat és un dret inalienable pels pobles que no vulguin deixar de ser-ho. Han estat les que han esperonat els ciutadans a posar fil a l’agulla, les que han evidenciat a reticents i porucs, que el clam per la independència de la nostra terra és més viu que mai. I que això de la “crisi”, en lloc d’atemorir-nos, ens ha fet veure que era massa pesada la càrrega que dúiem a l’esquena i massa restrictiva la cadena que portàvem lligada al turmell. Els partits polítics s’han donat compte del “tsunami” quan ja el tenen al damunt. I ara correm-hi tots. Els que creien que tenien la patent de l’independentisme veuen que el sentiment és més que unes sigles, per històriques que siguin. Altres que marejaven la perdiu per no dir les coses pel seu nom i cercaven tot tipus de subterfugis per no dir “independència”, discuteixen si han de fer o no acte de presencia. Que s’ho facin mirar… Els altres, en sentir el mot clau, s’han hagut de definir. Ja no poden seguir parlant de federalismes fantasmes i s’amaguen sota les cadires. O es treuen la careta, mentre es miren estranyats els uns als altres, veient qui hi havia darrere la mascara de jòquer o de Pinocchio. I els que sempre han parlat clar, els que sempre han dit que són com són, és a dir espanyols i toreros, ara veuen que això va de veritat i ja no és el conte del pastor mentider. La manifestació de l’Onze de Setembre al Cap i Casal, ha de ser el clam del poble!. De la societat civil. De la gent. Personalment penso que oficialment no hi hauria d’haver cap partit polític. Cap d’ells té dret a apropiar-se del sentiment del ciutadà. És un sentiment, com ells diuen, “transversal”. Volen la independència la gent de dretes i d’esquerres, catalans vells i nous. La presència dels partits confondria el missatge, perquè no es poden estar d’escombrar cap a casa. I ara no és el moment de sectaris i buròcrates. Penso que la proposta s’hauria de limitar a una sola pancarta: ”Catalunya, nou estat d’Europa”. I no cal discutir per la coloració de les estelades. Blanques sota fons blau o amb l’estel vermell són filles de la mateixa idea. I evitar les dissensions ens donarà la força en front dels que ens volen desunit per seguir com sempre. Ara el paper dels polítics és escoltar el clam del poble. I que després actuïn d’acord a la representació que es vanten de tenir. És a dir, que sabent el que el poble els demana, preparin el “paperam” per fer-ho possible. Així de senzill. No volem les seves “comèdies” per fer-nos creure quan important és la seva presència. No s’equivoquin. El que compta és que actuïn com se’ls demana i no pas com volen. És la societat civil qui ha d’anar a la manifestació. Ja no hi ha excuses. El que es quedi a casa pensant que ja n’hi haurà d’altres que faran “bulto”, que sàpiga que no només no ha fet res pel que diu voler, sinó que s’està convertint en un llast. És prendre partit “pels altres”. És important que hi siguem tots. No tant per fer número -ja sabem com acaben els recomptes interessats- sinó perquè, en trobar-nos, ens encomanem l’energia multitudinària de compartir el mateix anhel. I perquè tothom vegi que aquesta vegada no hi haurà marxa enrere. A nosaltres no ens cal cremar les naus. Això ho fan ells. Nosaltres en tenim prou amb la confiança que dóna tenir al costat gent compromesa i decidida. Com deia en Verdaguer, totes les persones que albiro em fan cara de germans. Ens veiem a Barcelona. Jaume Descarrega