Aquest no era independentista – Pere Escolà

37

Josep Rull va estar el dissabte passat a Vilanova del Camí participant en unes jornades sobre Futur. Va dir que CDC va de debò i que s’ha compromès de manera clara amb la independència. Va explicar que molts retreuen que el president Mas lideri ara aquest procés, quan ell “no era independentista”. I la seva resposta sempre és “Com molts altres catalans”. I va esplaiar-se explicant que, durant dècades, la majoria de partits volien modernitzar Espanya des de Catalunya, però la sentència del Constitucional va deixar clar que no podia haver-hi altra nació que l’espanyola i que els catalans no hi tenien cabuda com a poble. I quan es diu amb tanta claredat, “no queda cap més camí que la independència, si volem deixar un futur millor per als nostres fills” va dir el coordinador general de CDC.
El dilema segueix sent si el model de societat que somnien i que ha de permetre la convivència de tots, es determinat per les Corts de Madrid i pel Tribunal Constitucional, o és el que podria definir el Parlament català. No és doncs una qüestió de proximitat geogràfica, sinó de cultura i identitat. El soroll partidista – interessat – no ha d’amagar la veritable pregunta: si el poble vol o no, guanyar-se el dret a governar-se i administrar els seus impostos. Simplement sí o no. Independència o Espanya. Votar entre confiar en les pròpies forces (i en la manera de com es fan les coses) o d’esperar que ho facin els de sempre.
Els problemes són els mateixos per a tots. La pobresa, l’atur i les carències del sistema educatiu i sanitari. Com tractar l’envelliment i les pensions. La globalització i l’afebliment industrial que aboca a Espanya a un model agrícola, de serveis i turisme. Creixen les desigualtats i es fa més difícil dissenyar un model econòmic i social de benestar sostenible per a tots. Legítimament pot haver-hi qui pensi que cal fer fora els que manen perquè ells ho farien millor. I altres que cal que es quedin, convençuts de que són qui ho fa més bé. Però ara no és un debat dreta – esquerra. Fa anys que dreta i esquerra prometen el que els ciutadans volen escoltar. Però sols canvien les cares. Ni els ajuntaments, ni les altres administracions autonòmiques tenen cap poder real per solucionar els problemes. Només l’estat. I encara.
No es tracta de com es reparteixen els diners dels impostos. Sinó dels que queden i de les prioritats. Es decideix si volem governar-nos, o ja ens està bé que hi hagi qui ens tuteli i s’ho cobri. De continuar pidolant les inversions que calen, o decidir el destí dels diners que es recapten. La pregunta no és doncs si aquest o aquell partit obtindrien millors resultats, amb un pressupost limitat per un dèficit que no para d’augmentar (malgrat els que manen diguin ser “un exemple per Occident”). La pregunta està en si volem decidir el que es fa amb els 17.000 milions d’euros que se’n van i no tornen cada any.
Hi ha qui promet endegar un procés constituent espanyol, per fer una estructura federal. Però les majories necessàries per qualsevol modificació ho han impossibilitat sisstemàticament. Ni catalans, ni bascs, han pogut fer altra cosa que acceptar la voluntat “majoritària” de la resta de l’estat. S’està en una cruïlla històrica. No és una tria de personatges, ni de partits. Cal no equivocar-se. La resposta no està en les lleis establertes, sinó la voluntat del poble. Que cada nació s’organitzi com cregui millor, o seguir com ara. I per això cal que cadascú decideixi, dipositant la seva papereta. Sigui un convençut de sempre o d’avui mateix. Perquè tots els vots tenen el mateix valor.
Pere Escolà