Antoni DeFebrer
He arribat a la conclusió que l’estiu es va inventar per a les persones que poden gaudir-lo. M’agradaria tenir tres mesos per a passar-los sobre la coberta d’un iot prenent el sol. Que la meva única preocupació estival és resumis a dubtar entre quin protector solar comprar. Dior Bronze?, o Golden Beauty d’Helena Rubinst
Però l’impàs des de la meva onomàstica, Sant Antoni, el 13 de Juny i, el 13 de Setembre que tornem a la normalitat, l’ocupen misèries d’un pobre mortal a 36 graus a l’ombra.
Aquest estiu han sigut moltes les persones que apropant-se han volgut saber que es portaria aquesta tardor. La meva fama de persona pomposa i extravagant, justifica que resolgui aquests dubtes a peu de carrer. He fet del coneixement de les tendències una saviesa popular que converteixo en escut per a defensar-me i no parlar (massa) de la meva vida privada. Una proesa urbana indiscutible!
Explicar a la gent del carrer el que la moda fa per nosaltres pot resultar exasperant. A la gent li importa poc, ja que ho desobeiran. La moda passa d’ells com ells passen de la moda, és una veritat irrefutable. Just fa un parell de setmanes davant l’aparador de Gucci a Passeig de Gràcia, al meu costat, unes dones observaven divertidament com de lletja era la roba. -‘Sembla la roba que duria un pallasso’- -‘I has vist?! Una roba tan cara i tan arrugada!’- Deien mentre es donaven cops de colze mútuament.
Em vaig sentir ofès. Desprotegit davant la impunitat de la seva falta de mundologia. Anys enrere hauria tustat la seva espatlla i carregat de condescendència els hi explicaria que si aquella roba italiana que lluïa rere un vidre blindat era arrugada, aquesta era una tendència que arrossegaríem fins a primavera. Una idea boja sortida de la ment d’un director creatiu amb ínfules de grandesa, que acabarà copiant Zara i que de ben segur ompliria els seus armaris.
No és cap secret que les principals firmes europees dictin la moda. I si la roba llueix arrugada a revistes i passarel·les, no dubteu que estem davant d’una nova rotunditat de les tendències. Portar roba de tres xifres sense planxar bé podria fer que mig mon es mofi de tu, però de ben segur una bona part, trobi que tens una personalitat rotunda i t’admirin per qualsevol merda que facis. Aquella tarda d’Agost podia veure el meu rostre incrèdul reflectit a l’aparador. Als meus 33 anys ja tinc criteri per saber si una tendència és absurda. I aquella roba era clarament còmica. Bé que podria ser roba que portessin els usuaris del menjador Social del convent de Maria Auxiliadora, però és un dels molts dogmes de fe de l’estilisme; Perdonar-li tot a la moda, doncs mor massa jove.
A la província les coses no són massa diferents. A Igualada la meva venjança estilística ha sortit a la llum. Els carrers s’han vist inundats de nois amb xancletes de piscina i mitjons blancs alçats. No em sorprèn gens! Ho vaig fer fa un any. Va passar el mateix quan jo feia vida social vestit amb roba de casa. Pijames i batins de seda em van coronar com a un excèntric, però dues temporades després ho veia a altres persones. També va passar amb portar pantalons que et queden curts i mostren al món mitjons estridents; un himne al lletgisme! I qui diríeu que ho va lluir el primer?
No tinc por al ridícul! Tampoc he nascut per mirar embadalit com ho porten altres, tinc imaginació, talent i morro per a fer de mi mateix un acudit estilístic, perquè dins meu viu la seguretat que el que ara no s’entengui d’aquí a un parell d’anys ho veurem passejar per la Rambla Sant Isidre.
Però aquesta seguretat tant solida com els vidres dels aparadors de Passeig de Gràcia, no és fruit de la casualitat. Tinc immunitat estilística a Igualada i això ho sap tothom!
